Anatomia del mal: acte primer

Trotalibros publica ‘Los chicos’, del gironí Toni Sala, el primer autor viu del segell de Jan Arimany.

Cada novetat de Trotalibros és un salt mortal amb tirabuixó i rosca. No hi busquin literatura de consum, títols de moda, autors que tenen com a mèrit  principal que surten a no sé quin programa de televisió. De fet, tots els que havia publicat fins a la data estaven morts, per no dir mortíssims, i amb l’alta excepció de Víctor Català provenien de latituds literàries ben allunyades de la nostra. Fins Los chicos, des de la setmana passada a les llibreries, en què per primera vegada Jan Arimany publica un autor viu i,  per als estàndards del segell, com qui diu del costat de casa: el gironí Toni Sala (Sant Feliu de Guíxols, 1969), que des d’ara mateix comparteix catàleg amb autors del calibre de Vesaas, Hilton, Von Armin, Kavan, Kavadías i ben aviat, Frame. Segurament, mai no s’ho hauria imaginat.

Si Arimany ha trencat el que semblava un dels escassos dogmes de Trotalibros –autor mort, millor que viu–  és per culpa del que considera el millor escriptor català d’ara mateix. Segur que en una quiniela mai no l’haurien encertat. El va descobrir el 2014 gràcies precisament a Els nois (“Poques vegades havia connectat de manera tan íntima amb un llibre”, diu a la Nota de l’editor) i per a la seva sorpresa set anys després continuava inèdita en castellà. Ja no, com han vist. 

N’hi ha per a tant? Los chicos, en fi, és la primera entrega d’una trilogia de novel·les autoconclusives (la segona, Persecució, va guanyar el 2019 el premi Crexells) que no comparteixen ni trama ni personatges, però que estan units per la temàtica: “Conformen una anatomia del mal en tres actes, una exploració de la mort en tres fotogrames”. El relat pelet truculent de l’impacte que la tràgica mort en accident de cotxe de dos germans joves té lloc al microcosmos del poble gironí de Vidreres, a través de quatre personatges peculiaríssims: el director d’una oficina bancària fart de dur una vida telegrafiada; un camioner addicte al sexe i amb tendències una mica psicòpates; la xicota des de l’institut d’un dels germans morts, i un altre noi, artista frustrat, que torna al poble amb la cua entre les cames. Amb el rerefons de la crisi econòmica, traspua en tot moment –glups– “un clima de rancor, angoixa, esgotament, derrota i desesperança”. 

Dit així, potser no és una lectura recomanable per a estats d’ànim en equilibri precari. Però enlloc està escrit que la literatura hagi de ser una aspirina per combatre el desànim. Més aviat una escola de vida. Perquè llegir, recordin, és viure dues vegades. I Los chicos els proposa un periple per l’infern, que com sabem des de Sartre, som nosaltres mateixos. Quasi res.