Diari digital d'Andorra Bondia
Llista de desertors inscrits a la brigada de les Cabannes, amb data del 16 de gener del 1919.
Llista de desertors inscrits a la brigada de les Cabannes, amb data del 16 de gener del 1919.

Andorra i la I Guerra Mundial: refugi de desertors (i niu de contrabandistes)


Escrit per: 
A. Luengo / Il·lustració: Arxiu Nacional

L'Arxiu Nacional conserva còpia dels documents que registren el pas d'una desena de soldats i de la preocupació que el degoteig generava en el prefecte de l'Arieja i el comissari "especial" de Foix, incapaços d'impermeabilitzar la frontera.

Va ser probablement un dels desertors més viatgers que devia produir la I Guerra Mundial. Es deia Jean Paioux, havia nascut el 1890 a la localitat de Disertinas, al centre de França, i va ser detingut a Port Vendres el 15 de novembre del 1918, quatre dies després de l’Armistici. Molt lluny de nosaltres, és veritat, però és que el poilou Paioux portava tres anys llargs donant tombs per Europa, i en l'última etapa del periple va passar per Andorra, que s'havia convbertit -de seguida ho veuran- en via de pas habitual per als desertors de l'Arieja i de més enllà. Com que la guerra havia acabat tornava a casa per reincorporar-se com si res al 55è regiment d’infanteria colonial. Vaja, que demà farà cent anys justos de la detenció del bon Paioux.

Diu el nostre home en l’informe de la detenció –se’n conserva còpia a l’Arxiu Nacional– que va ser capturat pels alemanys a principis del 1915, que ben aviat va aconseguir escapar, primer a Suïssa i després a Espanya. En va descriure detalladament l’itinerari: diu que va sortir de Belegarde, al cantó suís de Friburg, i que a bord d’una bicicleta (!) va baixar per Lió, La Tail, Nimes i Carcasona fins a Perpinyà. Precisament aquí va contactar un tal Raynaud, contrabandista andorrà, diu, “que em va recomanar que no travessés cap a Espanya per aquella zona, així que vaig seguir els seus consells i vaig creuar la frontera per Acs dels Tèrmens”. El que no sabem és si ho va fer en bicicleta. A Espanya, conclou, s’hi va quedar set mesos, i amb l’Armistici va decidir -erròniament, ja s'ha vist- que podia tornar tanquil·lament a casa.

Desconeixem com va acabar, però l’habitual en aquests casos –explica l’historiador occità Miquèl Ruquet a Déserteurs et insoumis de la Grande Guerre– era que se’n sortissin amb una pena més aviat simbòlica, tres mesos i mig de presó, tot i que als Pirineus Orientals es van registrar tres execucions de desertors un cop arribada la pau. En plena guerra li haurien donat l’oportunitat de redimir-se reincorporant-se a un destí de primera línia de foc. Només els que abandonaven el lloc davant de l’enemic s’arriscaven a un judici sumaríssim i a la pena capital.

Com Paioux, consta que com a mínim una desena més de desertors van triar la via andorrana per fugir de la guerra. Però havien de ser molts més perquè la correspondència entre els comandaments militars, el prefecte de l’Arieja i el comissari especial de Foix –se’n conserva també còpia a l’Arxiu– insisteix una i altra vegada en la necessitat de reforçar els punts de vigilància a la frontera francoandorrana, especialment als ports de Siguer i Fontargent. I tanta insistència sembla precisament suggerir que el dels desertors era un problema greu. Fins al punt que es dobla –de 25 a 50 francs– la recompensa oficial per cada desertor capturat, més una prima suplementària per al gendarme que practiqui una “captura difícil”. També estaven untats, és clar, els informadors.

El sistema funcionava relativament bé, si ens hem de guiar per informes com el que el comissari de fronteres li escriu el 8 de juliol del 1918 al senyor prefecte: “El nostre informador de la Seu ens avisa que des de fa temps arriben a Espanya molts desertors procedents de l’Arieja i a través d’Andorra. Ahir mateix van arribar-hi Jacques Burbail, Jules Lamadeleine, Arthur Rivière, Paul Rançay i Jacques Lhortal”. Tots cinc venien de Pàmies, on treballaven a la fàbrica de munició. Un altre informador –en aquest cas, andorrà: Miquel Alís– passa llista als desertors francesos que segons ell hi ha al país el 28 de setembre del 1918. Són només dos, i tots dos viuen a Soldeu: un és fill de la localitat d’Aston “i es reuneix sovint amb la seva família”, i l’altre és de Mernes i resulta que viu amb la seva dona. El mateix Alís consigna que un mes i mig enrere s’havia detectat el pas d’un oficial alemany, que fugia cap a Espanya.

El problema dels desertors, en fi, es devia allargar més enllà de la pau. A les llistes de la gendarmeria del gener del 1919 –dos mesos després de l’Armistici– hi figuren els noms de quatre soldats que se suposa instal·lats entre nosaltres: Louis Paul Authier, del 14è regiment d’infanteria, que havia desertat el 8 d’agost: “Recerca infructuosa; els veïns d’Aston, on està domiciliat, diuen que podria haver arribat a Andorra”; Bernard Irard, del 248è, que havia passat a Andorra el 24 d’agost del 1916 “aprofitant que estava de permís a casa d’un amic a Albis”; Julien Pierre Carbonne, que el 29 d’abril del 1918 s’havia escapat de l’hospital de Vendôme “i se sospita que des de llavors viu a Andorra”, i Benoît Durand, del 83è, fugit el 16 de desembre del 1917 i que residia a la Seu.

Però el cas més curiós el consigna Ruquet al llibre, i és el d’un tal Joseph Prieto, que l’octubre del 1918 dirigia segons l’historiador “la principal manufactura de tabac de les Valls”, i que es podia permetre el luxe de circular lliurement pel país perquè era un “protegit” –diu– del síndic!

Contrabandistes sota sospita

“Tot individu a qui li ho permeten les condicions físiques es dedica al contraban, ofici lucratiu i per tant molt ben considerat a Andorra”. Aquesta és l’opinió que li mereixien els nostres padrins al comandament de Cervera de la Marenda (!), segons un informe datat l’octubre del 1918 i destinat al comissari de fronteres. I no devia anar gaire desencaminat perquè el comissari especial de Foix n’havia redactat tan sols un mes abans, el 17 d’agost, un altre de molt suculent i que a més aporta noms i cognoms d’una dotzena de bons andorrans sospitosos d’exercir com a correus dels alemanys. De l’ordinenc Bonaventura Coma diu que és simplement un contrabandista però no un agent alemany, que els seus sentiment són més aviat farncòfils però que tot i això “hauria de ser vigilat de prop quan vingui a França”. De Gil Pintat diu que ha estat objecte de vigilància “activa” i que res no permet considerar-lo sospitós “des del punt de vista nacional”. També investiguen un Giberga de l’Aldosa, contrabandista de mules, “poc escrupolós en els negocis i de moralitat dubtosa, que treballa amb l’Ostet de Soldeu i amb el Cremat de Nios”, i un altre ordinenc, Jean Naudi, “ens diuen que molt perillós i sospitós de passar correspondència al consolat alemany a Barcelona, i de qui es diu que ajuda els desertors”. Igualment germanòfil, i enrolat al “partit clerical”, és Guillem Adellach, de Llorts, mentre que li perdona la vida a Bonaventura Bidal, de Sornàs: “Res en la seva actitud el fa sospitós des del punt de vista racional, però cal vigilar-lo estretament”. Tampoc considera “sospitós” Juan Bringué, d’Ansalonga, ni els germans Riba, d’Ordino, ni l’escaldenc Víctor Obach, però sí un altre escaldenc, Francisco Pla, i els germans Josep i Bonaventura Pons, d’Ansalonga.

Andorra
història
Armistici
desertors
primera
Guerra
Mundial
Ruquet
Número de vots: 85
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic