‘Andorra’: una etimologia

¿Qui no s’ha demanat mai d’on ve el nom d’Andorra? I segur que les respostes que ha trobat no l’han deixat en absolut satisfet perquè es tracta d’una etimologia fosca, opaca, podem dir impermeable, que tant ens encamina cap a fabulosos orígens bíblics –ja ho saben: Carlemany i la vall cananea d’Andor– com a un remot i suposat substrat basc –Manuel Anglada proposava que de la fusió d’ando i iturri, “gran font”, hauria sortit Andorra. Fins i tot l’eminentíssim Coromines, que no tenia manies a l’hora d’ordir etimologies ben pintoresques, ho va deixar estar a l’hora d’enfrontar-s’hi: “Si de noms com Roma, París, Atenes, Bàrcino, Hispània, Itàlia i Segre es considera impracticable aclarir d’on vénen, és raonable renunciar a un estudi últim sobre l’etimologia d’Andorra.” Com a mínim, deia, fins que no disposem de “certes conclusions amb què puguem comptar fermament”.

Doncs sembla que aquest dia ha arribat. Va ser ahir, en la presentació a la Biblioteca Nacional d’Anàlisi fisiogràfica de topònims andorrans d’arrel preromana, estupenda aventura interdisciplinària a càrrec del geògraf Xavier Planas i l’historiador Carles Gascón, així com de Juan Karlos López-Mugaritza i Mikel Belasko –filòlegs navarresos especialitzats en toponímia bascònica–, que es va endur l’última edició de la beca Lídia Armengol d’investigació lingüística. Es tracta, diu Planas, d’aplicar-hi una aproximació fisiogràfica. ¿Fisiogràfica?! Sí home, fixant-nos en les característiques físiques del paisatge per assajar després –no abans– una correcta interpretació lingüística del topònim, des de la premissa que la majoria dels noms de lloc responen, diu, “a trets intrínsecs del paisatge”. S’entén de seguida, diu, amb topònims evidents com Montserrat, muntanya que té forma de serra, o Montaup, muntanya blanca.

¿I què és el més característic d’Andorra, entenent per Andorra la vall central? ¿Que és una vall glacial? No exactament, perquè són també valls d’origen glacial l’Aran, Àneu, la Llosa, Benasque i tantes altres. Per aquí, res de singular. ¿Què hi ha aquí que no sigui a les valls veïnes? El termalisme. Les aigües calentes, diu Planas amb un somriure monumental. I comença aquí una apassionant feina de camp. Resulta que a Dorres, a la Cerdanya francesa, hi havia ja en època romana uns banys d’aigua calenta; i que a Dòrria, a la collada de Toses, també hi ha fonts termals. Fins i tot a Durro, a la vall de Boí, van descobrir, estupefactes, que els padrins del poble recordaven com les dones anaven antigament a fer la bugada a una determinada font d’on rajava aigua una mica més calenta que les altres. ¿Coincidència? Planas i el seu equip consideren que no, i conclouen a partir de l’anàlisi fisiogràfica que tots aquests topònims són hidrònims. És a dir, noms de lloc relacionats amb l’aigua. Termal, en el nostre cas.

Val que Anglada ja va tenir la visió de relacionar Andorra i Dorres. Però Planas i companyia han anat més enllà i han demanat als coéquipiers bascos que l’analitzin. Resulta que hi reconeixen –¿i qui no?, es demanarà el lector legítimament– una sonoritat indubtablement basca, però abans que amb itur, “font”, relacionen més naturalment Andorra amb andurra, “estèril”. El problema, diu Planas, és que Andorra és tan estèril com qualsevol altra vall del Pirineu central. El que ens diu l’anàlisi fisiogràfica és que l’autèntic fet diferencial andorrà és el termalisme.

¿Té solució, aquest nus? La podria tenir, diu, “si tenim en compte que la llengua preromana o bascoide que es parlava antigament al que avui és Andorra no coincideix necessàriament amb el basc actual. És possible que topònims com Andorra tinguin un origen encara més reculat i que de la comparació amb el basc no en traguem l’aigua clara”. Ens hem de quedar, doncs, amb la sonoritat, “eminentment basca”. I que té a veure amb el termalisme. Hem avançat una mica, conclou Planas, des de la resignació de Coromines.

El llatí, en suspens

L’estudi, un patracol que es pot descarregar des del portal del ministeri (http://www.cultura.ad/la-llengua-a-andorra), es fixa especialment, i com diu el títol, en els noms de lloc d’arrel preromana, l’única resta que ens ha quedat de la llengua bascoide –no pas basc– que es parlava en aquest racó de món nostre. I que possiblement es va arrossegar fins a l’any 1000 de la nostra era. De fet, una de les conclusions més innovadores del volum és que del bascoide preromà es va saltar directament al català –o com a mínim, al protocatalà– sense passar pel llatí parlat. Una hipòtesi fascinant, ¿o no?

El punt de partida han sigut, en fi, les 4.240 entrades del Nomenclàtor oficial –el del 2010: que diu Canòlich amb hac, per cert. Se’n van eliminar les que tenien un origen clarament romànic, i en van quedar 81 d’arrels preromanes. A cadascuna se li va fer la reglamentària fitxa fisiogràfica, i finalment es van agrupar en 19 categories (Hortó, Rat, Baser, Arans, Os, Andorra, Bixessarri, Anyós, Asparró, Arcalís, Soldeu, Valira, Nagol, Bor, Garganta, Xeig, Canillo, Ensegur i Bartra). No totes bascoides, això també s’ha de dir: n’hi ha que són d’origen indoeuropeu (Bartra, Canillo, Xeig) i d’altres que responen a onomatopeies (Bor, Garg). I a partir d’aquí, el tall: l’anàlisi fisiogràfica comparativa, buscant noms de lloc fonèticament similars i que responguin a característiques físiques equiparables.

La d’Andorra ja l’hem vist. Provem ara la de Valira, que és un altre hidrònim, aquest relacionat amb riu –encara subsisteix l’expressió anar a fer una valira– que trobem també a la Cerdanya (la Valirota), a la Ribagorça aragonesa (Baliera) i al Pallars Jussà (Valiri, Valiris). Des de la filologia catalana es podria relacionar amb Vall, però –diu Planas– “si vingués d’aquí sembla que hauria d’haver donat Vallira, amb ll”. ¿I en basc? Doncs resulta que ibar, “riu”, pot perdre la i inicial, i que el bar que queda sovint es confon en bal. ¿Conclusió? “És possible que Valira vingui de vall, però no hauríem de descartar que fos l’adaptació d’una paraula bascoide –i per tant, preromana– que ja volia dir ‘riu’”. I si tot això els ha fet tilín, com Andorra i com Valira en trobaran unes quantes més. El que els dèiem: un festival. I bon profit.