Per aquí som fans del petit format. Del petit format i d’aquests festivals aixecats amb modèstia però també amb criteri, gust, com és el cas de l’Interfado. Permeten descobrir joietes, gaudir de grans moments ( no direm que inesperats: qui va a un concert esperant no gaudir-ne?). Un d’aquests ens el va deparar Andrea Imaginario, il·luminant aquella fosca primera tarda amb horari d’hivern, amb concert iniciat a ritme de cha cha cha (Lisboa) i acabat amb un dels fados més icònics, Uma casa portuguesa. Tot ritme. Acompanyada per Miguel da Silva, a la guitarra tradicional, i Manel Ferreira, en la guitarra portuguesa. Entremig, una lliçó sobre fado, amb interpretació elegant, veu ben modulada i encisadora, i molta ambició didàctica (no debades és investigadora a banda d’intèrpret). Hi van desfilar fados a partir de textos de Camoens i Pessoa musicats i històries, moltes històries: de la tragèdia d’Inés de Castro a la de la mestressa a qui li aterra un E.T. al pati.