La trompetista i intèrpret catalana Andrea Motis actua demà amb el pianista menorquí Marco Mezquida al Prat del Roure. Ja no és la nena prodigi que Joan Chamorro va descobrir i polir a la Sant Andreu Jazz Band. Una desena de discos després, compareix amb ‘Loopholes’ i prepara nou àlbum, ‘Febrero’, el novembre al Palau de la Música.

Com van ser els seus inicis a la instrumentalització?
Vaig començar als 7 anys a l’Escola Municipal de Música del meu barri de Sant Andreu. Joan Chamorro va ser el meu professor de saxo i de combo a l’agrupació de Jazz & Combo des dels 10 anys. El Joan va tenir la idea de crear una big band amb els alumnes més motivats, i així vam organitzar un petit grupet. Arran d’això, em va animar a començar a cantar i a partir d’aquí ens vam posar a treballar junts. 

Va formar-se durant nou anys a la Sant Andreu Jazz Band. Què va aprendre d’actuar en directe amb músics de la talla de Wycliffe Gordon?
Recordo que érem tots molt menuts, en aquell temps. Vam tenir l’oportunitat de treballar al costat d’aquells grans músics, que eren una referència. No érem conscients de la importància que tenien aquestes figures a l’escena del jazz del moment, però va ser molt bonic rodejar-se de gent tan talentosa! Sempre van mostrar una actitud exemplar davant els estudiants. Va ser una forma molt autèntica d’aprendre. 

Convidada a tocar amb 16 anys al Festival de Peralada amb Quincy Jones. Impression?
Personalment, va ser una gran ocasió per a mi perquè era una personalitat molt influent. Quincy Jones té molta història, no només a nivell de producció, sinó també com a músic. El fet que em triés per col·laborar en un concert tan destacat com aquest i, a més, escrivís una ressenya molt positiva de la meva actuació em va il·lusionar. De fet, al meu últim concert també m’ha escrit una altra nota i és de gran valor!

Què significa per a vostè el gènere jazzístic, i què li evoca?
El jazz és un branca de la música i de l’art, una forma d’expressió com qualsevol altra. Però si parlem de sentiments, m’obre un ventall d’emocions! La improvisació, la frescor, la imperfecció, la immediatesa...

És el vessant clàssic el que més sol interpretar?
No necessàriament. Tradicionalment és cert que sempre m’he orientat cap a un jazz més clàssic, però al meu darrer treball he volgut provar amb un jazz més modern. Ara m’inclino cap a aquest estil, i tinc pendent publicar un nou disc que he titulat amb el nom Febrero i que treure’m al novembre! Tindrà un gust més llatinoamericà, amb influència del seu folklore. Un nou àlbum que presentaré en directe el proper 24 de novembre al Palau de la Música de Barcelona.

Va ser una intèrpret molt precoç. S’ha desenvolupat bé en un ambient d’adults?
Crec que em va servir molt per aprendre al costat de grans mestres i agafar una experiència professional de la vora de gent que ja tenien una reputació abans que jo. Estic molt orgullosa i agraïda per tots els professors que m’han instruït al llarg dels anys, així com d’haver viscut tantes experiències col·laborant en els seus projectes! He tingut molta sort.

Ha pogut compaginar bé els estudis amb la seva formació com a cantant?
Sí. Vaig optar per estudiar a la universitat musical d’interpretació de trompeta. Més endavant, se’m va presentar l’oportunitat  de gravar un disc amb un segell tan important com era Impulse! En aquell moment, vaig prendre la decisió de deixar de banda els estudis per enfocar-me a fons en l’apartat musical. No va ser gaire complicat, simplement vaig haver de prendre una decisió. Ara mateix la música és la meva prioritat.

El seu ídol musical. 
N’he tingut bastants! Alguns artistes que m’hagin transmès aquesta espurna en el món del jazz seria en primer lloc, el meu trompetista preferit, Freddie Hubbard. També Bobby Hackett, un instrumentista nord-americà que m’agradava escoltar molt  quan estudiava! A més d’altres trompetistes com Charlie Parker o Chet Baker. 

Algun concert remarcable? 
Segurament destacaria els que he fet anualment al Palau de la Música, ja que he pogut col·laborar amb una gran varietat d’artistes! D’allà és on han nascut diversos projectes que he creat amb altres músics brasilers. La veritat que el Festival Jazz Barcelona sempre m’ha fet  molt de costat. 

Finalment, quin àlbum considera més especial.   
Els meus àlbums preferits són els dos darrers: Do Outro Lado Do Azul (projecte brasiler) i Loopholes (fusió de jazz modern amb funk i hip-hop). És perquè presenten un component més personal que el del primer disc, Emotional Dance.