Per què aquests vuit relats en concret i no altres de Vayreda?
Tots vuit van ser publicats en revistes locals de l’època, parlem de l’últim decenni del segle XIX. Sobretot, a L’Olotí i Sanch Nova. Aquesta mateixa antologia la vam publicar el 1990 en una col·lecció de clàssics catalans que va treure aleshores el Diari de Barcelona. Em semblava oportú recuperar-les i sobretot posar-les en solfa en una edició rigorosa amb anotacions lingüístiques i literàries.

No era “rigorosa”, l’Obra Completa publicada el 1984 per Selecta?
Si comparem l’edició de Marinada amb la de Josep Miracle per a Selecta hi trobarem la mar de canvis arbitraris, d’errors de lectura i la pèrdua de dialectalismes que hi van perpetrar aleshores els editors. Aquestes vuit narracions van ser totes elles publicades en vida de l’autor, entre el 1890 i el 1900, a L’Olotí i a Sanch Nova. En absència de manuscrits, vaig directament a les revistes i en respecto la llengua amb què van ser escrites i que l’autor va mantenir després de revisar-les. Més enllà de la regularització de l’ortografia hem sigut molt fidels a la llengua original. 
 
Per què el van tunejar? És una Operació Neteja que moltes vegades frega la censura.
No deixa de ser una depuració lingüística i estilística, filla d’una època en què hi havia una certa dèria de revisar els clàssics depurant-los de col·loquialismes, de dialectalismes i sobretot de castellanismes, per difondre els clàssics en una llengua normativa. Si li fas això a un autor del finals del XIX li estàs escapçant tota la riquesa i vitalitat. Aquells editors estaven més preocupats per la puresa lingüística que no per mantenir l’ànima viva d’un clàssic.

Posi exemples d’aquesta depuració.
La narració que dona títol a l’antologia descriu un traginer que feia la carrera de Girona a Olot, i és sabut que els traginers i carreters eren gent especialment malparlada. La fi del Renegat no té res a veure amb la religió, es diu així pel protagonista, que deia tres renecs cada dues paraules. És una narració amb molts diàlegs en què el carreter s’expressa amb tota naturalitat. Miracle el fa parlar en un català exquisit que grinyola per tot arreu. Quan diu “Ja no seríeu pagesos si no fóssiu cabrons”, li canvia per “Ja no seríeu pagesos si no fóssiu tan rucs”. Una altra: “Qualsevol dels fills de truja que sou aquí” ho suavitza dient: “Qualsevol dels bergants que sou aquí”. Tot això no té cap sentit, perquè li estàs traient tota la sal, tota la gràcia.

La conclusió que se’n treu és que ni a l’editor ni al curador els agradava com escrivia Vayreda.
Exactament. Miracle passa per alt que Vayreda escriu en una època prefabriana. Per ell és un llenguatge excessivament castellanitzat. D’acord, hi ha castellanismes lèxics i castellanismes sintàctics, sí. Jo els he respectat, naturalment, perquè si volem saber com escrivia Vayreda, és l’única manera. Crec que hi ha una excessiva correcció lingüística, que va massa enllà, i que no només corregeix els castellanismes sinó també els dialectalismes i els girs col·loquials. Fins i tot elimina determinats renecs i expressions, amb una dèria entre moralitzant i puritana. El lector actual que pugui llegir aquesta antologia hi descobrirà Vayreda amb totes les seves virtuts i tots els seus defectes.

El resultat, quan compares la versió del 1984 amb la que vostè recupera ara, és que el Vayreda de Selecta parla com Tintín, i sigui dit amb tots els respectes per Joaquim Ventalló.
Fa aquesta impressió, sí. Vayreda és contemporani de Verdaguer, de Guimerà... N’hem de ser conscients, i si volem rellegir aquests clàssics hem de fer-ho en condicions. Hi ha un fragment emblemàtic, en la meva opinió, a La fi del Renegat: “Arri, fill de porcs –cridava el carreter tot fent voltar la vara–. També hauries pres d’anar-te a escalfar els peus de la vora del foc com aquells morros de cony, mal llamp te mati”. L’edició de Selecta ho remata així: “...També hauries pres d’anar-te a escalfar els peus a la vora del foc com aquella colla de nyèbits...” Nyèbits! El català de Vayreda a l’edició del 1984 sona al de Tintín, sí.

Si l’Obra Completa de Vayreda es va editar amb aquests criteris més aviat dubtosos, no caldria per tant revisar-la?
Per sort, de mica en mica es va reeditant en edicions crítiques. L’última, La punyalada, a cura de Margarida Casacuberta, olotina com ell. Ja la podem llegir tal com va sortir de la ploma de l’autor. Encara fa més riure que precisament quan es va publicar l’última i cinquena entrega de La fi del Renegat a la revista L’Olotí, al final els editors inclouen una nota aclaridora perquè es veu que alguns lectors s’havien queixat del llenguatge del carreter i es veuen obligats a excusar-se. Però no dubten a respectar la llengua de Vayreda i els seus girs, tan originals.

L’únic que ha tocat, diu, és l’actualització ortogràfica, però tinc dubtes sobre l’article lo.
He optat pels mateixos criteris de Casacuberta a La punyalada. És a dir, a finals del XIX, com tots els seus contemporanis, només cal veure Verdaguer i Guimerà, tendien a utilitzar l’article masculí arcaic, singular i plural, però no perquè l’utilitzessin en la parla corrent sinó perquè era la norma de l’època. Aquest article oscil·la entre lo/los i formes elidides en contacte amb una vocal, ‘l o ‘ls, que anaven combinant en funció de la realització fonètica. El que he fet és regularitzar-ho de forma sistemàtica per no marejar el lector, és l’única llicència que m’he permès, posant el/els en tots els casos menys quan el lo es tracta d’un castellanisme morfosintàctic, que l’he deixat.

Aquesta mateixa Operació Neteja que va patir Vayreda es devia practicar a l’època amb la resta de clàssics del XIX. No estàvem llegint els clàssics sinó els editors que els havien passat per un sedàs particularíssim.
Els últims decennis la tendència és restituir els clàssics en edicions crítiques més respectuoses amb la llengua original, la Fundació Jacint Verdaguer ho està fent així i ara precisament estic preparant l’edició crítica de les rondalles i del folklore.