Es va endur el 2018 la primera i de moment única beca Consell de la Terra d’investigació amb una tesi sobre la professionalització política als petits estats des d’una perspectiva comparada però posant, és clar, el focus en el cas andorrà. Algunes de les conclusions –una política essencialment personalista i uns partits poc institucionalitzats– són previsibles. Altres, com el molt que ens assemblem a Mònaco, potser també.

Haurà comprovat que polítics professionals els podem comptar amb els dits d’una mà. Entre nosaltres no trobarà ‘apparatchiks’ com Adriana Lastra o Pere Aragonès. Afortunadament?
En els resultats comparats es pot comprovar que la professionalització institucional, l’exercici de la política entesa com un ofici és positiu en nivells baixos, perquè el polític representa i defensa millor els interessos dels ciutadans. Per contra, com més temps en la política activa, més es distancien els objectius dels polítics i els dels ciutadans.

No hi ha cap carrera universitària que prepari per exercir la política. Esperar que algú que no ha rebut cap formació específica ho faci raonablement bé, no és pelet ingenu?
El polític viu immers en la voràgine de la immediatesa. Ciutadans i mitjans els demanem resultats ja. Sovint jutgem la feina del polític a molt curt termini, els quatre anys d’una legislatura, i això pot ser molt injust i a més genera una dinàmica perversa: que l’objectiu del polític no sigui servir el bé comú, sinó acontentar el ciutadà en el curt termini per sortir reelegit.

Té alguna especificitat, la classe política andosina?
La gran proximitat entre ciutadans i polítics, i entre ciutadans i institucions, fa inevitable que la deliberació i la forma de decidir sigui peculiar. A mi, com a català, em resulta extremadament difícil pretendre que un polític em reti personalment comptes. Vosaltres us el podeu trobar anant a comprar el pa. La política andorrana és essencialment local. Aquest és el seu tret diferencial.

Però no l’únic.
Un altre d’important és el paper que juguen els partits, molt menys institucionalitzats, que no tenen al darrere una estructura jeràrquica tan consolidada com en estats més grans. El vincle entre el polític i el ciutadà és molt més directe, la interlocució del partit és menys necessària i menys decisiva. Com més institucionalitzat, més interessos partidistes entren en joc en l’arena política, desviant-se en certa manera de la persecució dels interessos de la societat.

És una forma delicada de descriure el personalisme que sovint caracteritza la política andorrana.
Si dotes de poder el polític, l’individu, i això es dona en un grau més alt en la política andorrana, al final el decisiu és el tarannà del polític el que resulta decisiu i pot marcar el futur del país. Per això crec que en la política dels microestats, i especialment en el cas andorrà, se’ls ha d’exigir que retin comptes amb més insistència que en un sistema polític més partidista.

La proximitat pot generar o afavorir tics caciquils. N’ha detectat?
La meva tesi no se centra en termes qualitatius, sinó quantitatius, per això no arribo a aquest nivell d’anàlisi. Però sí que estableixo el marc per entendre la política dels microestats. Ara que sabem en què es diferencien dels grans estats, tocaria anar una mica més enllà i estudiar per exemple si aquí es produeix el que la literatura científica ha documentat als microestats del Pacífic, dominats també per una política essencialment personalista i que tenen una major propensió a la compra dels vots.

Miri per on m’ha fet pensar en el porta a porta.
És la conseqüència d’una política diguem-ne amateur, que intenta desinstitucionalitzar les campanyes electorals. Quan desinstitucionalitzes alguna cosa apareixen els grisos. No em sorprèn gaire perquè l’alcalde del meu poble, Vulpellac, feia el mateix. El que entenc és que quan vas a tocar la porta d’un possible votant és òbviament molt més fàcil –i més temptador– oferir-li alguna cosa a canvi.

A qui ens assemblem més?
A Mònaco, pel baix grau de professionalització i per l’estructura partidista –allà en diuen mouvements– més aviat volàtil. En realitat el que importen són les persones, els notables, que s’ajunten en la societat per interessos comuns, i al final això acaba reflectint-se al parlament. Un polític andorrà dedica un 14% de la vida adulta a l’exercici de responsabilitats polítiques. Un de Mònaco, el 16%. Però és que a Malta i a San Marino freguen el 50%. La diferència és òbvia. Quan bona part de la teva vida laboral la passes en una institució pública generes interessos i motivacions més enllà de la pura representació del ciutadà.

Quins prejudicis ha confirmat (o rebatut) gràcies a la tesi?
Pensava que em trobaria una política més basada en la gestió, no tan ideològica. En canvi, he confirmat que el llegat de les grans famílies hi és i persisteix. A Andorra té poc sentit parlar de classe política. És tan personalista, i el paper de les famílies que vertebren la vida política és tan intens, que és més adequat parlar de classe dirigent en una concepció àmplia. És a dir, qui mou realment els fils. En un país petit és més fàcil que les elits econòmiques, polítiques i socials acabin situant-se en la mateixa òrbita. 

Amb tots aquests antecedents, és possible parlar d’Andorra com d'una democràcia homologable i digna d’aquest nom?
Sí. Però hi ha d’haver una idea de corresponsabilitat, i no voldria sonar grandiloqüent, però igual que és responsabilitat dels polítics fer la seva feina, el ciutadà també és responsable d’aplicar aquest efecte correctiu si veu que el polític no la fa. Si no ens corresponsabilitzem al final apareix  la desafecció, que obre la porta al personalisme en el pitjor sentit de la paraula. 

Doncs jo no voto perquè ningú em representa.
Ho entenc. Però precisament a Andorra tens una oportunitat única d’incidir en les institucions. Tenir els polítics de veïns o topar-te’ls de camí a la feina és també una eina política. I oblida’t de la immediatesa. No pots exigir resultats instantanis en qüestions com ara l’habitatge, el canvi climàtic i tants altres.