En un dia calorós com diumenge, en veure un clavicèmbal i un orgue de caixa a l’escenari, no podies si no demanar-te el que havien patit músics i tècnics per a tenir-ho tot a punt. També te’ls imaginaves camí d’Esterri d’Àneu o de Llívia els altres dos indrets on ha tocat, en el Femap d’enguany, aquesta formació valenciana.  Per a afegir-hi un xic de misteri, l’organització ens demanava una mica de paciència i fins i tot ens recordava que hauríem de sortir de la sala, donat que els músics patien uns certs problemes a l’hora d’afinar els instruments. Un cop ja asseguts, els músics van començar el concert amb la peça Nisi Dominus de Vivaldi, - que no figurava en el programa de mà- amb la particularitat de que un músic, entrava en escena, a través del passadís que li oferien les dues fileres de cadires. Una entrada que servia per a presentar al públic un claumeau, però també per comprovar la bona sonoritat de la sala que es reserva pels concerts al Castell de Castellciutat. 
 
El chalumeau, tal i com ens van explicar una mica més endavant en el concert, va ser una invenció d’un constructor de Nuremberg. Aquest va aprofitar un reclam per a ànecs per aconseguir que una flauta adquirís una sonoritat molt més greu. Tot i que va gaudir de gran popularitat en els seu dia, les peces existents per a aquest instrument son escasses i no acostuma a fer gaire presència en les sales de concert, cosa que ens convertia als espectadors en uns privilegiats. Poc desprès de conèixer aquesta estranya relació dels ànecs amb la música barroca, el violoncel•lista, - que no feia servir la pica donat que era una reconstrucció d’un instrument d’època, i en aquells temps aquest suport no es feia servir donat que l’instrument s’aguantava amb les cames- va explicar que les cordes d’aquell violoncel estaven elaborades amb tripa de corder. Una característica que les feia especialment sensibles a qualsevol canvi en les condicions ambientals. Potser per a certificar que aquestes condicions ja s’acomplien durant el concert van sobrevolar la sala, com a mínim,  un parell de papallones que semblaven gaudir de l’espectacle i que fins i tot va provocar els comentaris dels músics en acabar el concert. 
 
En tot cas, la vetllada no només va resultar didàctica, si no que va acomplir amb les expectatives del públic que va aplaudir les diverses obres d’autors com  Antonio Caldara, Giuseppe Porsile, Josep I d’Habsburg o Francesco Bartolomeo Conti. Clar que la formació musical es guardava un gran as a la màniga. Així, en els bisos, el conjunt va interpretar la coneguda ària de la opera Rinaldo de Handel, Lascia ch’io pianga – deixa’m que en planyi-  mentre la soprano Belen Roig, abandonava la sala desfent el camí amb que el intèrpret del chalumeau Justo Sanz, havia començat la nit.