L’escultor escaldenc estrena l’Espai Caldes amb ‘Des-connectats’, mig centenar d’obres –sobretot dibuix, però també escultura– dividides en tres sèries, ‘Comunicart’, ‘Deriva’, ‘Abelles’, amb la figura humana i la tecnologia com a fil conductor.

No el veig un home especialment tecnòfob. De fet, per quedar amb vostè li he escrit un WhatsApp. 
Si recorda la primera exposició al Mama Maria... Parlo de fa anys. Això ve d’un sopar que fèiem amb amics, i alguns d’ells van començar a treure el mòbil a mitja vetllada i mantenir dues converses a la vegada: la real i la virtual. Això, que avui és normal, aleshores era un fenomen nou i em va impactar. Fins al punt que em va inspirar la primera tela de la sèrie, La carta. Un xaval que dec ser jo quan feia de soldat, els mòbils encara eren ciència-ficció, em vaig fer tips d’escriure cartes a la meva nòvia d’aleshores. Però ja du un fil vermell penjant de l’orella. La carta de llavors ve a ser el mòbil d’avui, però més natural, més romàntic.

Quina diferència hi ha entre estar enganxat a la pantalla i enganxat a un llibre?
Moltíssima. Mentre llegeixes vas assimilant el que llegeixes, perquè el cervell hi està preparat, funcionen a ritmes sincronitzats, la lectura i el cervell. A internet la informació se succeeix a ritme vertiginós, inassumible per al cervell perquè una cosa et porta a l’altra i aquesta a una tercera i acabes perdent el sentit del que estàs fent. Surt a la mateixa velocitat que entra, i sense deixar rastre, o gairebé.

Això tots ho veiem. I vostè n’ha fet l’eix central de ‘Des-connectats’. Però continuem enganxats al mòbil.
I jo el primer, atenció. La tecnologia és una meravella. El mòbil és el meu taller i la meva galeria. És una contradicció, ho admeto, però n’hem de ser conscients. Sobretot, perquè es pot convertir en una autèntica addicció.

Què fem, doncs, tanquem els comptes de Twitter, Instagram, Telegram i WhatsApp?
Impossible, tot i que m’ho he plantejat, perquè t’hi va la feina. Estem atrapats, però s’ha de controlar. No em considero un addicte, però una cosa està claríssima, abans del mòbil llegia molt més que ara. 

Va començar com a retratista. I el retrat és pura identitat, retrata un model amb nom  i cognom. En canvi els personatges de ‘Des-connectats’ són anònims. Per què?
Si no he fet 2.000 retrats, o més, no n’he fet cap. Vaig estar vint anys fent-ne, a Eivissa, al carrer, a Andorra, en fi. I m’agradava, fins que em va deixar d’agradar. Perquè per fer-ho bé has de conèixer la persona, parlar-hi, descobrir-li el gest, el tic. Dibuixar és al final una cosa freda, una eina. Però el cervell està connectat a la mà i li envia aquesta informació que és més intuïtiva que no física. I això només ho perceps cara a cara. Va arribar un moment que la gent no tenia temps per posar a l’estudi, em facilitaven una fotografia, de vegades de carnet, i apa. Així és com me’n vaig anar desencantant. Fa anys que no treballo el retrat, i per això els personatges de la meva obra no són persones reals.

Potser al principi li interessava l’individu, la persona concreta, i ara li interessa l’ésser humà en general, l’espècie?
El que em fascina  i em desconcerta és la condició humana, i cada vegada més. Hi ha bona gent, sí, però costa trobar-la! 

El que no ha canviat és la seva obsessió per la figura. Paisatges, ben pocs.
M’expresso a través del dibuix, i per a mi el dibuix és anatomia. Per això m’agrada tant Lleonard, a qui faig continua referència, i és a través de l’anatomia com intento analitzar i, en fi, comprendre, la condició humana, tan inassible. Per això estic tan bolcat en l’escultura. El volum ja t’indica si el múscul està al seu lloc o no. No necessito treballar amb model. Ho faig tot de memòria.

Sempre ha treballat amb un llenguatge clàssic. No ha sentit la necessitat d’explorar-ne altres?
La majoria dels meus dibuixos parteixen de la proporció àuria. Si no, tot grinyola. Atenció, sí que he provat altres llenguatges, pensa que fa més de 40 anys que em dedico a aquest ofici. I naturalment he experimentat, amb l’abstracció, per exemple. Sempre, això sí, a partir de la figura. 

Si li dic que la seva obra em recorda d’una banda a Antonio López i de l’altra als cadàvers plastificats de Gunther von Hagens...
Per a mi allò va ser una pura campanya de màrqueting. No té res a veure amb la meva obra. Diga’m clàssic. Entenc que hi ha d’haver una evolució, malament si al cap de 40 anys no has après res de nou, que tastis ara l’abstracció, a veure, ara la instal·lació. Però t’ha de sortir de forma natural, no d’un càlcul per estar on el que el mercat diu que toca.

No li conec cap instal·lació.
Més aviat una performance. Amb un col·lega amb qui havíem muntat una exposició, vam deixar el motxo, l’escala i la galleda amb què havíem fregat la sala allà al mig perquè formava part del procés creatiu. En fi, que no hi tinc res en contra, però ja està, i no ho forçaré perquè no forma part de la meva essència.

Avui que es parla de professionalitzar l’ofici, vostè deu ser dels quatre o cinc que en aquest país ha viscut de la seva feina. Com s’ho ha fet?
N’he viscut, sí. Però he sacrificat una part de la meva creativitat fent encàrrecs, i és això el que m’ha permès viure de l’art. També he fet classes, però menys. Tot i així, és una vida inestable. Abans de dedicar-m’hi a temps complet em guanyava la vida, i molt bé, com a dissenyador. Però no m’omplia. M’hi vaig llançar per pura vocació i sense xarxa.  Que has de fer retrats per sobreviure? Doncs se’n fan, amb el preu que això comporta. Si cal, renunciant a projectes personals, perquè els artistes també paguem factures. Tots els grans pintors de la història de l’art, des de Velázquez a Goya, han treballat per encàrrec. Sense la pintura d’encàrrec no existiria l’art occidental. No és res vergonyós. I prefereixo treballar en un dibuix per encàrrec que no en una oficina o a l’obra.

Venècia, s’hi ha interessat mai?
M’hi vaig presentar a la primera convocatòria, no em van seleccionar i ja no vaig tornar-hi. En primer lloc perquè a l’època tenia molta feina, i després, perquè havies de consagrar un temps molt considerable a canvi de pràcticament res. 

Fins a l’edició del 2017 el Govern només aportava 15.000 euros en concepte de producció de l’obra. Només a partir d’aleshores es va establir una remuneració de 20.000 euros per a l’artista que fins llavors treballava gratis et amore.
Per això dic que no m’ho podia permetre. Però òbviament és important per a l’artista, una oportunitat com Venècia. Pel currículum i pels contactes. Però a mi tampoc m’ha preocupat gaire, això. En tinc prou de guanyar-me la vida amb la meva obra. No he esperat mai res més de l’art. I molt menys he buscat ni esperat res que s’assembli a la fama. Probablement no suportaria l’estrès.

Escultura pública: és un luxe? 
Per a mi, una necessitat. A banda de la imatge de país  o de parròquia que transmet.  Una obra d’art incita el vianant a reflexionar, a pensar, i la via pública és la galeria d’art més democràtica. I en sentit invers, si tu passeges per una ciutat on no hi ha ni una sola obra d’art al carrer, alguna cosa grinyola.

La que acaba de plantar al Parc Central –‘Mira, mira’, el projecte s’exposa l’Espai Caldes– ha sortit d’un concurs públic. Fins ara, i com la resta dels comuns, es decidia a dit.
Doncs a mi no m’agraden, els concursos. Competir amb els meus col·legues com si fos una carrera. Som artistes, no atletes. Però és clar, són una oportunitat, i tampoc em puc permetre el luxe de deixar-la escapar.

I què proposa?
Això és molt petit, trobo més operatiu proposar-li un any a un artista i el següent, a un altre, i demanar pressupost ad hoc. Posar un premi amb una quantitat fixa per a producció de l’obra condiciona molt. Si no et toca aquest any, et tocarà el següent.