Torna el Festival d’orgue, la proposta més longeva, més singular i més exquisida del nostre estiu musical. Dissabte, a l’arxiprestal de Sant Esteve, Metzeger, professora a l’escola de música de l’església evangèlica de Bayreuth, homenatge a Bach amb una obra mestra absoluta (‘TAF’), i peces de Glaus i naturalment Buxtehude.

Hem escoltat desenes de vegades Bach i mai no ens en cansem. Per què?
La música de Bach és d’una qualitat tan alta i alhora d’una tal profunditat que té quelcom d’etern. Però al mateix temps sempre sona fresca: si la toques així, és clar! Sempre hi trobes alguna cosa nova que no havies escoltat abans, o descobreixes noves relacions entre obres, fins i tot entre diferents instruments.

Com s’ho fa, vostè, perquè tocar Bach –i altres compositors com ell canònics– no es converteixi en una rutina?
Per a mi, interpretar és el contrari d’una rutina. La música pren vida mentre sona i mentre desapareix! Està concebuda per a un lloc i per a un moment concrets i únics, per a les persones que hi són físicament. Això fa que l’experiència de cada peça sigui única a cada concert, fins i tot per a mi com a intèrpret. Amb el públic escoltant, l’energia és diferent. Millor! Actuar consisteix a compartir música en aquest moment precís i únic!

És imaginable Bach sense Buxtehude?
No ho crec. Sense Buxtehude, la seva música hauria sigut diferent. Bach va estudiar molta música anterior a ell, de tots els països i de tots els estils. Així que podem trobar moltes coses a la seva obra inspirades en la música francesa i en la música italiana. Però  Buxtehude és una altra cosa. Sobretot a les obres de la primera època hi ha molts passatges que recorden a la música de Buxtehude! De vegades pots arribar a pensar que estàs tocant Buxtehude. Però l’estil Bach va evolucionar al llarg de la seva trajectòria, incorporant l’herència de tota la música i de totes les tècniques que l’havien precedit.

I la música posterior és imaginable sense Bach?
Estem parlant d’un dels compositors més importants de la música occidental. Sense ell, i en molts aspectes, el que entenem per música clàssica hauria sigut diferent. 

La fantasia de Liszt, Preludi i fuga sobre B-A-C-H (si-la-do-si), li hauria agradat a ell?
Sí, i tant! Bach trencava els límits amb la seva música pel que fa a les harmonies –penseu en la Fantasia en sol menor per a orgue! Va ser un precursor, un avantguardista! Liszt va fer coses semblants a la seva època: dissonància seguida de dissonància, conclusions que triguen una eternitat a arribar! Això generava una tensió que feia molt que no se sentia.

Quina relació té la segona peça del programa, d’un contemporani nostre com Glaus, amb Bach i amb la resta del repertori?
L’obra de Glaus es diu Toccatacet. Ell ens diu que “les grans tocates d’orgue s’enfonsen en un mar de silenci”. És per això que es toca directament després de la Tocata, adagi i fuga (TAF) de Bach. Té moltes pauses, té molt a veure amb el silenci, amb el fet d’escoltar, i amb el pas del temps, sobretot amb el temps. Amb el programa que he triat m’agradaria mostrar –si és possible en tan poc temps– les influències creuades: la de la música de Buxtehude sobre Bach, una obra del segle XIX que remet directament a Bach i una altra del XX que apel·la a les tocates barroques. Aquesta última és la peça de Glaus.

Ajudi els reticents a qui la música contemporània se’ls indigesta.
Hi ha qui encara pensa que la música contemporània s’ha d’entendre. I no es tracta d’això. Intento animar l’espectador perquè assagi una altra perspectiva: limita’t a escoltar la música i a sentir-la, què fan els diferents sons, intentar veure-ho des del punt de vista d’un nen: amb ganes de descobrir, amb la frescor de qui busseja  per primera vegada i experimenta sensacions desconegudes. Per a un nen tot és nou i tot és per tant interessant. I ja que en parlem: els nens tenen una inclinació natural a tot el que és nou, inclosa la música contemporània. Puc dir per experiència que els encurioseix molt.

També hi ha qui encara creu que l’orgue és un instrument essencialment litúrgic.
L’orgue a la litúrgia és absolutament diferent: hi és per acompanyar la missa i hi està al servei, no és el protagonista. Això no ho hem de perdre de vista. Per descomptat, les obres per a orgue sol sempre han tingut molta influència litúrgica, penseu en els preludis corals, i de fet s’han utilitzat a la litúrgia. Però en un recital, l’orgue i l’intèrpret poden fer desfilar el brillantíssim repertori de molts segles i de molts països! De fet, en llocs com el Japó i la Xina, l’orgue mai ha sigut un instrument litúrgic. El públic d’allà coneix l’instrument gràcies només a les sales de concerts i amb repertori estrictament concertístic. Al revés: a Europa la majoria de la gent coneix l’orgue només pel context litúrgic i molts encara en desconeixen el vast i ric repertori.

Doncs ja que en parlem: indiqui’ns un repertori assequible per als que acabem d’arribar a l’orgue.
Som-hi: Tocata, adagio i fuga, de Bach, amb què obro el concert de demà; la Suite op. 5, de Duruflé; Trois Impressions, de Karg-Elert; Introducció i Passacaglia, de Reger, i la Sonata per a orgue número 4, de Mendelssohn.

Si la convidessin a una missió espacial i li demanessin d’endur-se’n tres partitures, només tres, quines serien?
Fora ja del repertori organístic, la Passió segons sant Mateu, de Bach; la simfonia Júpiter, de Mozart, i la Traviata, de Verdi.

I fora de la música clàssica?
M’has demanat partitures, i la música popular, els Beatles o Queen, no té partitures! Caldria mostrar les fites de la música clàssica i després les de la cultura pop, que d’altra banda només és la dels últims 60 anys! Però després hauríem d’ensenyar-los també música tradicional de l’Iran, de la Xina, el cant gregorià, els cants de Mongòlia! No es pot resumir l’herència musical de la humanitat en tres partitures. Impossible.