Anglòfons i grafòmans: una aproximació

Cathy O’Dowd, Jeanne de Ferranti, Brian Burke, Ursula Simpson, Patricia Grey, James Barrington i, naturalment, els Allcard, Edward i Clare. És possible que n’hagin sentit els noms per separat. Com a mínim, d’alguns d’ells. Tots plegats comparteixen un parell de detalls vitals. O tres: d’una banda, parlen i escriuen en anglès, perquè van tenir la fortuna de néixer bé a la metròpoli, bé en algun dels dominis, colònies o excolònies britàniques escampats per tot l’univers conegut; de l’altra, en algun moment de la seva vida van triar el nostre racó de món per instal·lar-s’hi, i aquí s’han quedat; i finalment, tenen la molt anglosaxona dèria d’escriure.

Fins ara, dèiem, n’havíem conegut molt esporàdicament les novetats bibliogràfiques: per exemple, quan fa un parell de mesos es va publicar Andorra revealed, compilació en què participen alguns dels autors citats aquí dalt i que pretén ser una mena de curset intensiu d’andorranitat per a anglòfons. O quan el desembre passat O’Dowd es va enfilar al top 10 dels best-sellers de tema esportiu del NY Times amb Just for the Love of It (recomanable, ja que en parlem, llegir-lo en paral·lel a La febre del cim, de Jon Krakauer). O quan ara fa un any descobríem en aquestes mateixes pàgines l’expilot de combat i exespia ordinenc Peter Smith: un quart de milió d’exemplars venuts de les intrigues internacionals que firma sota els seus molts noms de ploma: James Becker, James Barrington, Max Adams, Jack Steel i anar fent. El que faltava, en fi, era una mena d’aproximació raonada a la —si se’n pot dir així— literatura andorrana d’expressió anglesa. Un qui és qui dels autors del país que s’expressen en la llengua de Sa Graciosa Majestat.

I això és exactament el que ens proposa Alexandra Grebennikova en un dels suculents articles de l’última entrega de la revista Ex-Libris, que publica la Biblioteca Nacional (La producció literària de la comunitat angloparlant). Més enllà de les absències que ella mateixa adverteix –“Impossible elaborar-ne una ressenya completa en un article curt”— i que probablement tenen en el poeta encampadà encampadà James Kirkup el buit més clamorós, l’article posa una mica d’ordre en una, diguem-ne, extensió de les lletres nostrades fins ara negligida i amb una certa presència pública gràcies a les activitats del Writer’s Cercle i a la paradeta anual que cada Sant Jordi obren a la plaça del Poble.

El cas és que, com era previsible, la nòmina d’autors anglòfons depara sorpreses de les grosses: d’entrada, la imminent publicació de la quarta i última entrega de les aventures marineres del massanenc (i centenari) Edward Allcard, quatre travesses de l’Atlàntic al sarró: en veler i en solitari!, però també The Journey That Never Was, que és, diu Grebennikova, exactament el que promet el subtítol —una (quasi) volta al món a bord d’un Mini als primers anys 60— i que firma la nostra Jeanne de Ferranti aleshores acabada d’estrenar la vintena. El cas és que Ferranti devia portar als gens la cosa aventurera, perquè resulta que va ser —diu l’autora— la primera ciutadana britànica a pilotar helicòpters: farien un bon tàndem amb Smith i, per què no, amb Ken Charney.

La nòmina d’anglòfons grafòmans es completa amb Margaret Shaida, primera periodista a la BBC, després expatriada a l’Iran i que firma el que és probablement el volum més exòtic d’aquest article: Legendary Cuisine of Persia. ¿Que d’on surt aquesta dèria viatgera que semblen incorporar de sèrie els angloparlants? Com diu Grebennikova —citant el politòleg canadenc Michael Ignatieff—, “l’expatriació no és un exili sinó el lloc on pertanyen els que escullen casa seva en lloc d’heretar-la”.