Diari digital d'Andorra Bondia
Andorra, L'art de l'època moderna, Ramells, Mestre d'Ansalonga, Mestre de Canillo, Bosch, Garriga, Miralpeix, Clusa, Tremulles, Jerni d'Heredia
Andorra, L'art de l'època moderna, Ramells, Mestre d'Ansalonga, Mestre de Canillo, Bosch, Garriga, Miralpeix, Clusa, Tremulles, Jerni d'Heredia

Ansalonga es queda sense Mestre


Escrit per: 
A. Luengo / Foto: Bondia

El catàleg de l’art modern que es presenta avui retira l’atribució del retaule de Sant Miquel a Jeroni d’Heredia

És veritat que era tan sols una proposta “provisional” i que faltaven –havien advertit honestament– els documents que certifiquessin la hipòtesi de manera definitiva. Però el cert és que el bateig del molt prolífic Mestre d’Ansalonga com a Jeroni d’Heredia va ser una de les aportacions més sensacionals del catàleg elaborat el 2010 pels historiadors gironins Joan Bosch, Joaquim Garriga i Francesc Miralpeix, i que per primera vegada posava ordre i concert en el riquíssim llegat retaulístic de l’època moderna, posem entre els segles XVI i XVIII, que ells col·locaven sense manies a l’altura del molt més mediàtic patrimoni romànic. I també és cert que teníem l’esperança que aquests documents apareguessin finalment en el segon buidatge de l’Arxiu Nacional i dels arxius departamentals de Perpinyà, per compte de l’encàrrec que el ministeri de Cultura els va fer el 2013.

Doncs no hi ha hagut sort i una de les principals conclusions de L’art de l’època moderna a Andorra: segles XVI-XVIII –patracol de 400 pàgines i profusament il·lustrat que es presenta aquesta tarda a l’Auditori Nacional– és que Heredia no és el Mestre d’Ansalonga. Una llàstima, perquè n’havien reconstruït parcialment la biografia i en sabíem força detalls: per exemple, que era molt probablement fill de Sort i que havia estat molt actiu a la Catalunya de la primera meitat del segle XVII, especialment al bisbat d’Elna; per això confiaven a trobar-ne la pista als arxius rossellonesos. En qualsevol cas, avui comprovarem si el que li retiren a Heredia és l’autoria del retaule major de Sant Miquel o també les altres fins ara atribuïdes al Mestre d’Ansalonga, que va treballar per aquest racó de món nostre entre el 1618 i el 1639 i a qui se suposa(va) també autor de la tela de Sant Pere del Tarter i dels retaules de Sant Martí i de Sant Serni, tots tres a avui a Canillo; dels retaules de Sant Esteve de Bixessarri, de Sant Pere d’Aixirivall, de Sant Martí de la Cortinada i del de Sant Germà, a la parroquial de Sant Julià, el Sant Ermengol de la Casa d’Areny-Plandolit i el Calvari del Comú d’Ordino. Ufff!

Més anònims en llista d’espera

Veurem també si el volum que es presenta avui –perquè es facin una idea del fet absolutament excepcional que és: feia un quart de segle que el ministeri no publicava una obra similar: l’últim va ser Argenteria d’Andorra, i es remunta... al 1990!– posa nom i cognom als altres autors que el 2010 es van quedar en l’anonimat. I n’hi ha un bon grapat, començant pel mestre que va construir el retaule major de Sant Pere Màrtir, autor també del retaule de l’Assumpta de la parroquial escaldenca i del retaule major de Sant Serni de Canillo. Els gironins, que no acostumen a regalar elogis, el defineixen com un retauler “expert i acurat”, el situen en la forquilla que va entre el 1620 i el 1650 i el consideren l’artista “de més entitat entre els que van treballar a les valls andorranes durant l’època moderna”. De la seva mà van sortir també els “magnífics conjunts” de Ponts i Agramunt –tots dos dedicats al Roser– i els més “modestos” però igualment “preciosos” de Sant Pere de Riner –avui al Diocesà de Solsona– i Organyà –desaparegut el 1936–. I s’atrevien anys enrere a proposar dos noms: els de Francesc i Jaume Pedrell, pare i fill, “imatgers, retaulers i escultors documentats a la Seu entre el 1635 i el 1652”.

Altres il·lustres anònims que esperen pacientment torn són l’autor dels retaules de Sant Miquel de la Mosquera i de Sant Pere del Serrat, “tots dos sortits de la mateixa mà i realitzats a finals del segle XVI a partir d’estampes internacionals”. O el “curiós mestre” que va executar –en data que sí que se sap: el 1606– el retaule i el baldaquí de la capella laurediana de Sant Bartomeu, exemplar únic perquè no existeix a tot el país una peça similar –n’hi devia haver una a l’arxiprestal de la capital, però només en queda una biga policromada– i a tot Catalunya només es conserven tres baldaquins més –els de Sant Serni de Tavèrnoles i Sant Martí de Tost, avui al MNAC, i el de Ribes de Fresser, al Museu Episcopal de Vic–. Sabem el nom del fuster, Miquel Ruibiol, i la restauradora Mireia Garcia, que hi va treballar fa lustre, proposava per al pintor el nom del mestre Çanou. Avui sortirem de dubtes.

També cal esperar que els historiadors gironins aportin una mica més de llum a dues de les peces estrella del període: les teles de Sant Roc i les Ànimes del Purgatori atribuïdes a Antoni Viladomat, la gran patum de la pintura catalana del segle XVIII, conservades a la parroquial de Sant Julià. No es tracta, en fi, de proposar noms perquè sí, sinó d’explorar un territori fins ara intocat i, com insisteixen els autors, posar negre sobre blanc una “evidència”: “La importància capital de la producció artística de l’època moderna”, que va tenir en la construcció del relat històric del nostre país “tanta importància com la que s’ha atribuït a l’activitat artística de l’etapa medieval”.

La conclusió és, diuen, “clamorosa i indiscutible”: “Aquesta evidència hauria de tenir conseqüències en la valoració de l’art dels segles XVI al XVIII, i hauria de ser aprofitada en la política de gestió patrimonial.” Això és el que deien el 2013. A veure si amb el nou patracol a la mà els comencen a fer una mica de cas. Restaurar està bé, molt bé, però hauria de ser –sembla– el punt de partida, no l’objectiu final.

Ramells, Clusa i Tremulles: trident de l’art modern

No tot són males notícies. Entre les bones, cal dir que a la seixantena de fitxes de què constava el catàleg del 2010 –que d’altra banda va circular de forma quasi clandestina i que només constava d’un exemplar per a ús públic, dipositat a la Biblioteca Nacional– s’han afegit en aquesta edició definitiva una vintena d’estudis més, així que el patracol repassarà de forma exhaustiva el patrimoni retaulístic nacional. L’estrella del període –amb el permís del mestre anònim de Sant Pere Màrtir i de Vilanova– és sens dubte l’escultor Miquel Ramells, “la figura més rutilant del panorama de l’època moderna”. Boix, Miralpeix i –el 2010– Garriga van concloure que Ramells i el daurador Guiu Borgonyó eren els dos artesans que fins aleshores s’ocultaven sota el nom del Mestre de Canillo, autors dels retaules de Sant Miquel de Prats i de Sant Joan de Caselles –“Una de les experiències artístiques més intenses que pot deparar l’art andorrà, i també el català”, deien els historiadors. També van posar nom al Mestre de Pal –un altre tàndem, aquest format pel fuster Isidre Clusa i el pintor Agustí Claramunt– i van identificar Antoni Tremulles, autor del retaule de Sant Pere d’Aixirivall; Joan de Monterde (Meritxell, Sant Cristòfol d’Anyós); Pere Carreu (Sant Corneli) i Miquel Orcau (Sant Serni de Nagol). De tots ells en tindrem avui notícia. Nyam, nyam.

Andorra
L'art de l'època moderna
Ramells
Mestre d'Ansalonga
Mestre de Canillo
Bosch
Garriga
Miralpeix
Clusa
Tremulles
Jerni d'Heredia

Compartir via

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte