Ana Aguado i Belén García protagonitzen un recital a quatre mans i a quatre peus inèdit al festival.
Mira que hem vist combinacions insòlites, al Festival internacional d’orgue. Per no dir marcianes, com la que aquest mateix curs van protagonitzar a Sant Esteve l’organista aragonesa Ana Mínguez i el duet El mantel de Noa (arpa i samfoina). Per no parlar del duet d’orgue (el d’Ignacio Arakistain) i txistu (sí, txistu, el de Peio Irigoien), a l’octubre i de nou a l’arxiprestal. I això, sense sortir del cartell d’aquesta edició. Altres anys havíem tingut duet d’orgue i arpa, orgue i violí, orgue i clavecí i naturalment, orgue i metalls.
Al maig, per acabar aquest preàmbul, el mateix Ignacio Ribas, ànima, fundador i director del festival, i el seu fill, Aaron Ribas, van protagonitzar a Sant Iscle un duet fins aleshores inèdit d’orgues, l’ibèric de l’església i un de portàtil que s’hi va instal·lar per a l’ocasió. Però és que mai, mai en les 23 edicions precedents havíem assistit al rien ne va plus en matèria d’orgue. I això és exactament el que ens oferiran aquest vespre l’organista basca Ana Belén García i la castellana Ana Aguado: un concert a quatre mans (i a quatre peus) inèdit fins a la data a Sant Esteve, que és com dir la catedral de l’orgue andosí.
Un espectacle no només per a l’oïda, sinó també per a la vista, que l’espectador podrà seguir com és habitual a través de la pantalla que s’instal·larà al presbiteri i que constitueix un autèntic exercici d’antipodisme. I ho diem perquè vam tenir el privilegi d’assistir a l’assaig d’ahir a Sant Esteve i no havíem vist mai res d’igual al George Danion de la capital.
Pensin a més que el duet A2, com es fan dir, no és una formació ocasional, sinó que va debutar el 2015 al gran orgue Cavaillé Coll de la basílica de Santa Maria del Cor (1863), del qual García és titular, i que des d’aleshores s’han prodigat per escenaris i festivals de tot Espanya. Ho fan amb un repertori integrat per peces específicament concebudes per a aquesta formació –com és aquest vespre el cas de la Sonata número 1 de Merkel– i també de transcripcions específiques: serà el cas de la Suite orquestral número 4, de Bach; la Sonata número 1, de Mahler; la Bacanal de l’òpera Samsó i Dalila, de Saint Saens; tres dels números de la suite El Trencanous, de Txaikovski, i la Marxa número 4 de Pompa i circumstància, d’Elgar, l’himne oficiós de la Gran Bretanya.
És un espectacle, insistim, veure-les evolucionar harmoniosament pels tres teclats de l’orgue neoclàssic de Sant Esteve, comprovar com els peus executen una dansa singularíssima pel pedaler sense arribar mai a col·lidir, i com de tant en tant, com mogudes per una molla, s’aixequen i intercanvien la posició a la cadira, “perquè a diferència d’altres duets, que es reparteixen els solos de cada peça, nosaltres ho toquem tot les dues”. La dificultat, a banda d’una perfecta sincronització que dona els anys de tocar juntes, és adaptar-se a cada orgue, “però és a la vegada la feina més apassionant”. I el millor de tot, topar-se amb un instrument com el George Danion, “que et dona totes les possibilitats”. La llàstima, diu Aguado, “és que no hàgim arribat a temps de transcriure la Sonata ad lucem per a dos orgues, escrita pel mateix Ribas i estrenada al juny a la catedral de Segòvia”. Ens la deuen.