Diari digital d'Andorra Bondia
Morell va assistir ahir a la presentació del número 22 de la revista 'Ex-libris' a la Biblioteca Nacional.
Morell va assistir ahir a la presentació del número 22 de la revista 'Ex-libris' a la Biblioteca Nacional.

Antoni Morell, escriptor: “Molta joventut no sap ni com es diu el cònsol de la seva parròquia”


Escrit per: 
A. Luengo / Foto: Jonathan Gil

L’autor de ‘Borís I’, de ‘Set lletanies de mort’ i de ‘La neu adversa’ va ser, juntament amb Lídia Armengol, l’arquitecte de l’andorranització, allà cap als primers anys 70. Aquell experiment sociològic no va acabar de sortir bé, diu, i ara reclama una nova reandorranització si volem que el país que hem conegut sobrevisqui a la globalització. Ho expliquen Laura Casanovas i Robert Basart a l’article que li consagren a l’últim número de l’‘Ex-libris’.

Mesos enrere el van fer president de la secció acadèmica de la SAC. Fa quinze dies, homenatge de les Jornades d’intercanvi cultural, i ara, protagonista de l’‘Ex-libris’. De l’hora dels homenatges, lliureu-nos-en, senyor?

Absolutament. Potser n’hi ha que em volen aparcar i poder així anar pel següent.

Però si ens deu ‘De la governança d’un país’ i sobretot, sobretot, les memòries! Ho explica tot?

Amb estètica, que és indestriable de l’ètica, es pot dir tot. I sense maniqueismes, perquè la vida i les persones no estan fetes de blancs i de negres, sinó sobretot de grisos.

I l’‘spin off’ aquell del ‘Borís’, amb un descendent del Príncep Sobirà que reapareix a l’Andorra dels nostres dies?

És possible. Però ara estic centrat en les memòries.

Diu que l’Andorra que veu no li agrada, que l’entristeix. Què, exactament?

No voldria fer d’abuelo Cebolleta, explicant les meravelles dels temps passats. En absolut. Però la despersonalització que comporta la massificació m’amoïna. La dispersió, la confusió en què vivim com a persones i també com a país: què és, avui, Andorra? Ningú sembla saber-ho. 

Però aquesta desorientació, vol dir que és patrimoni exclusiu nostre?

No! Però nosaltres, per les nostres proporcions, funcionem potser com un laboratori on determinats efectes de la globalització emergeixen abans i es detecten més ràpidament. 

Andorra li dol, diu també. Concretem: què li dol, perquè hi ha moltes Andorres...

Urbanísticament hem trinxat el país. De mitja muntanya cap avall no queda res. Sembla un niu d’arnes. Un desastre total. I paradoxalment, passes a determinades hores per certes parròquies, i no hi veus ni una ànima. Semblen aquelles ciutats fantasma a què arribaven els dolents de les pel·lícules de l’oest.

Però tot això, perdoni que li digui, és culpa de la seva generació. La següent ja ens ho hem trobat tot fet. O desfet.

Evidentment. Tot i que més que culpa en diria responsabilitat. El boom econòmic va portar el boom urbanístic, tot enfocat al turisme. Però el turisme no durarà sempre. Què farem, quan desaparegui? Ningú no ho ha previst. Ens pensàvem que el present duraria sempre. Hem practicat una política miop, de curtíssim termini. La globalització, les crisis, la inestabilitat internacional, el deteriorament de la identitat, de l’andorranitat... Tot això, que ningú no s’havia molestat a preveure, passa o passarà factura.

Té solució?

No es tracta d’arrasar, però sí de preservar el que ens queda, i em refereixo als monuments i també a la llengua: el català. I per això cal ser molt, molt estricte. Primer de tot, a l’escola. Molta joventut no sap ni com es diu el cònsol de la seva parròquia. Això no pot ser. Cal una nova andorranització.

Ja ho van intentar als anys 70, senyal que fa mig segle ja es detectaven signes de desandorranització. Llavors van crear del no-res estructures d’Estat, glups, com la biblioteca i l’Arxiu Nacional, l’IEA, i finalment el sistema andorrà. Van fracassar?

Totes aquestes institucions les conservem, i menteix qui digui que Andorra és un desert cultural. Però hi trobo a faltar humilitat, paciència i visió estratègica, a llarg termini.

La seva andorranitat, segons diuen Basart i Casanovas, consisteix a preservar la dignitat i l’honor sense confondre’ls amb l’orgull, a ser petits però respectats, tancats però oberts, a conservar la identitat però obrint-nos al món i sense caure en la xenofòbia. A ser universals. Vostè vol la quadratura del cercle.

El món i la vida estan fets de contrastos. A veure, Andorra la Vella, per exemple: què és? La capital? Una parròquia com les altres? Una ciutat com Igualada? Cal tenir-ho clar. No té gaire sentit, per exemple, que en un país de les nostres proporcions la Biblioteca Nacional se’n vagi a Encamp. La cultura hauria d’estar centralitzada. I això no vol dir que les altres parròquies es converteixin en un erm cultural.

Parlar el 2019 de preservar identitats, no és entre perillós –perquè invoca fantasmes essencialistes– i utòpic, perquè en un món globalitzat el que existeixen són les identitats múltiples?

Evidentment. El que no podem pretendre és ser ciutadans del món si no tenim els peus clavats en algun lloc. Els que es diuen ciutadans del món em fan gràcia. Jo no ho soc ni vull ser-ho. El que no vull és perdre la personalitat diferenciada històricament dels països veïns: per petits, per pobres o pel que fos.

Som tan diferents de, no sé, Igualada? 

Nosaltres no vam tenir revolució industrial, ni obrers ni patrons ni per tant lluita de classes. Hem sigut un país profundament matriarcal, com d’altra banda tot el Pirineu. Les nostres peculiaritats històriques, jurídiques i culturals ens fan diferents d’Espanya i de França, però també de Catalunya i dels Països Catalans.

Si aquesta reandorranització que reclama fracassa de nou, si ens diluïm en el corrent globalitzador, corre perill la supervivència del país que hem conegut?

Absolutament. N’estic convençut. I ja hi ha hagut històricament intents de canviar Andorra per Llívia, o per la Vall d’Aran. Enlloc no està escrit que no pugui tornar a passar, i que aquesta vegada tinguin èxit.

Sospito que l’acord amb la UE no el fa especialment feliç.

Hi tenim molt a perdre. A guanyar és possible que també però no ho sé. I també s’ha d’entendre que no podem viure aïllats com ho vam fer durant set segles. Avui és impossible. Però ens hem de dotar de mecanismes d’autodefensa de la cultura, de la identitat.

Andorra
Antoni Morell
Ex-libris
Set lletanies
Basart
Casanovas
Lídia Armengol andorranització
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic