Ja ho han sentit. L’històric Museu de la Miniatura tancarà avui les portes. I demà. I diumenge. Però dilluns obrirà de nou i com si res. Zorzano s’ha deixat convèncer per les mostres d’interès que ha rebut per part del ministeri i també dels candidats a les comunals. Dels dos. No es pot dir el mateix del cònsol sortint, a qui culpa de la situació actual.
 

Hi ha hagut miracle?
Miracle, no. El que hi ha hagut és una reacció lògica tenint en compte el que el Museu de la Miniatura representa per a Ordino: pensa que cada any hi desfilen entre 10.000 i 12.000 visitants, més de 400.000 des que vam obrir, el 1996.
 

I això en què s’ha traduït?
M’ha trucat el cap de Govern, i la ministra de Cultura.


El cònsol?
L’actual no, que té l’esquena molt dreta. Els candidats, sí. Tots dos s’han interessat per la continuïtat del museu.
 

Tancarà avui?
La setmana passada vaig advertir que divendres tancaria. Avui. Els que saben llegir ho han entès perfectament. No vaig dir que tancava definitivament.
 

Però tanca o no tanca?
Avui tanco. Demà també. I diumenge.
 

I dilluns?
Dilluns obriré. Però posa’t al meu lloc. Si no hi hagués hagut cap reacció i davant l’anunci que tancava m’hagués trobat la indiferència general, tanco la paradeta i adeu-siau. Però ha sigut el contrari. Hi ha gent que valora el que he fet aquests anys. I això agrada.
 

Una mica trampós.
Igual de trampós que el que m’ha fet el Comú, que després de quinze anys em va deixar d’un dia per l’altre sense els tres opis que ajudaven a fer viable el museu perquè, deien, trencaven l’estètica de la parròquia, quan ells l’han omplert de grues i de forats.
 

La continuïtat del museu, depèn dels opis?
És evident que si em donen els opis desapareixerà la principal amenaça, perquè és la font d’ingressos que permet que el museu sigui viable. Que me’ls retiressin va ser el detonant de la situació actual.  Però com li vaig exposar a la ministra Bonell, hi ha un seguit d’incoherències i de mancances que patim tots els que ens dediquem al món de la cultura. 


Per exemple?
És indigne que no existeixi una llei de museus. I no miro per mi, perquè jo ja tinc 75 anys. Però si algú vol fer com jo fa trenta anys i obrir un museu, que es trobi les condicions legals òptimes que jo no he tingut.
 

Què ha trobat a faltar?
Una llei de museus és tan important per a la gent que es dedica a la cultura com per als cristians la Bíblia. Cal regular la relació entre les entitats culturals i el Govern. Fa trenta anys tothom em prenia per un il·luminat. Ningú no es pensava que es podia obrir un museu privat, perquè els museus eren cosa dels estats, deien. Com que no estava previst em van dir: “Tu obre el museu com si fos una empresa normal i corrent, i ja ho arreglarem”. Han passat trenta anys i no s’ha fet res. Sembla que la ministra ho ha entès.


S’ha sentit abandonat, vaja.
Museus privats n’hi havia tres, recorda. I no fa tant: el del perfum, el del tabac i nosaltres. Només quedo jo. Per què? Mai ens han ajudat. Perquè som privats, deien. I Gerard Piqué, que no és un privat? Has de ser de Barcelona o has de ser de Madrid perquè et donin una subvenció? I als de casa, que els bombin? Els pagesos, que no són privats, i bé que tenen ajudes? Com els comerciants. Per la mateixa regla de tres, que no poden ajudar els museus?


Pretén un tracte diferencial.
No és normal que una entitat cultural que a més no guanya diners hagi de pagar impostos. Amb l’agreujant que amb els impostos que jo pago el Govern obre els seus museus gratuïtament. Estic pagant les escopetes amb què m’afusellen! Si tu tinguessis una botiga de bicicletes i el Govern n’obrís al costat una altra, què en pensaries? Doncs això és el que em passa a mi.
 

Creu que això canviarà?
Obriré dilluns perquè confio en el que vam parlar amb la ministra, sé que no em podran resoldre el que li plantejava en un dia ni en una setmana ni en un mes, però tinc la seva paraula que treballaran per arreglar-ho.
 

Les col·leccions, han estat a punt de volar, o era un ‘farol’?
Tinc contactes amb gent del món del col·leccionisme que s’hi ha interessat, sí. Des de Sant Julià a Girona i Barcelona. Però mentiria si digués que el meu objectiu no és quedar-me aquí. És la meva vida, hi he consagrat trenta anys, com vols que vulgui tancar, i encara menys marxar d’Ordino, que és casa meva?
 

S’ha pres tot aquest afer de forma molt personal.
No soc mala persona i intento no fer mal a ningú. Com a mínim conscientment. Però quan me’n fan a mi, tinc la picada més verinosa que l’escurçó. I me n’han fet. 


Però ara és optimista.
He sigut sensible a la gent que s’ha preocupat pel meu problema, per això tornaré a obrir  la setmana que ve i evidentment  la continuïtat dependrà de les perspectives i  de l’acció del Govern i del ministeri per donar satisfacció a les demandes que els he plantejat. 
 

Confia més en el Govern que en els opis del Comú.
Això també els ho he dit als candidats: vull els opis, que van ser l’origen del problema i són competència del Comú. I els vull perquè els necessito per sobreviure. Però és el  Govern qui ha de resoldre el problema de fons, que és l’oblit absolut en què fins ara hem viscut els museus privats. Torno a obrir temporalment perquè veig indicis que les coses que li vaig plantejar a la ministra es poden arreglar en un marge raonable.