Va obrir el 12 de desembre del 2010. I l’1 de març abaixarà la persiana si abans no aconsegueix traspassar el negoci. No en té gaires esperances, i el cert és que quan l’Antònia plegui només quedaran dos quioscos a la vall central: el Toni, a Escaldes, i el basar Cadí, a Príncep Benlloch. El seu és un ofici en extinció.

Si no li toqués jubilar-se, plegaria?
Hauria aguantat una mica més, però no gaire més. Cada vegada hi ha menys feina. En fi, que cada vegada es venen menys diaris.

Molts menys que abans de la pandèmia?
La meitat ben bé. I no s’ha recuperat. Molta gent es va acostumar a llegir el diari per Internet i no ha tornat al paper.  Els clients que em queden són sobretot gent gran.

Què hi hem d’entendre, per gent gran?
De 50 cap amunt. El cap de setmana la mitjana baixa potser una miqueta, però tampoc gaire.

Quants diaris ven, un dia normal?
Posa una vintena. Poquíssims. Els caps de setmana algun més. La pandèmia va fer molt de mal, però es veia que la cosa anava de baixa des d’abans i tot.  

Dels diaris no viu.
Ni molt menys. Ni ara ni abans. El quiosquer viu dels extra: llibres, papereria, joguines, la loteria fins aquest any... Queda l’ONCE.

Llaminadures?
Des de la pandèmia, totes envasades, i s’ha notat, perquè no és el mateix.

Semblava un ofici romàntic, però m’estan passant les ganes.
I quan sàpigues els horaris, pitjor: et lleves cada dia a les 6 del matí per estar a les 8 al peu del canó. No et pots permetre el luxe d’obrir més tard perquè a partir de certa hora del matí els diaris que no has venut ja no els vendràs. 

Cada dia?
Cada dia, diumenges inclosos: només en quatre dies de festa a l’any: la Constitució, Meritxell, Nadal i Cap d’Any. És sacrificat.

És el més dur?
Això i la feina que no es veu: les devolucions són un maldecap i s’han de fer cada dia, els diaris, i cada setmana, les revistes, perquè si et passes de termini no te les abonen.

Prefereix traspassar que tancar: qui es pot interessar per una ganga com aquesta?
Molt poca gent, i en soc conscient. Algú s’hi ha interessat, però no vull enganyar ningú i he de dir les coses com són: és una feina molt sacrificada i la gent, especialment el jovent, vol uns altres horaris i els seus dos dies de festa a la setmana. No volen estar  tan lligats, i aquí això han de saber que no ho tindran.

Quantes vegades ha fet vacances, des que va obrir Punt i Ratlla?
Dues, amb el trasbals que això suposa: o bé tanques durant un mes, deixant de servir els teus clients habituals amb el perill que quan tornis no els recuperis, o bé busques un substitut a qui has d’ensenyar els intrellats de l’ofici per a un sol mes. Si el trobes, és clar. Per no parlar de quan et poses malalta, que t’ho destarota tot perquè no surt a compte buscar algú per a uns dies.

Amb tot això que m’està explicant, com se li va ocórrer, agafar el quiosc?
Havia sigut tota la vida perruquera, però tenia les espatlles malament i havia de canviar d’ofici. Va resultar que plegava el quiosc Espiade, que també estava a les Arcades, i m’hi vaig animar, amb la idea d’heretar-ne la clientela.

Se’n penedeix?
No és el que m’esperava, això ho he de reconèixer. Però amb la perspectiva del temps no me’n penedeixo, des d’aquest racó de la plaça crec modestament que he fet molt de barri. El tracte amb la gent no té preu. Va ajudar que no venia de gaire lluny, tenia la perruqueria, La Pubilla, al Cap del Carrer.

Imagino que sempre ha sigut bona lectora de premsa.
Doncs no precisament. M’hi he aficionat aquests últims anys. Preferentment premsa nacional, començant pel BonDia, però intento fullejar-los tots.

L’estrangera, es ven gaire?
Algun exemplar de Le Figaro, Le Monde i, el cap de setmana, The Financial Times. També tinc el New York Times, però és quasi testimonial. Entre els espanyols, el que més surt és La Vanguardia, seguit de la vora per El Periòdic. I el que costa més és l’ABC. 

Les revistes han anat de baixa.
Les franceses, sobretot. Des de la pandèmia ja ni arriben, i això que se’n venien.

Qui llegeix més premsa, homes o dones?
Els homes són un 70% dels clients. Les senyores compren premsa del cor, però ells la llegeixen a casa.

Les revistes eròtiques encara tenen sortida?
No és ni remotament el que era. Un o dos exemplars al mes de Union, que és francesa i que ve amb un DVD. I algun altre de Penthouse. I d’amagat, esperen que no hi hagi cap altre client per demanar-la. 

Plorarà, el dia que plegui?
Suposo que sí, perquè són molts anys i molts records. És una feina dura però al final et quedes amb el tracte al client, els veïns t’agafen confiança i en fi, ha valgut la pena.