Antonio Najarro (Madrid, 1975) va dirigir el Ballet Nacional de España abans de posar en marxa la seva companyia. Amb ella recala per primer cop a Andorra, precisament amb ‘Alento’, l’espectacle amb què la va fer debutar. La cita, dissabte al vespre al Centre de Congressos, en aquesta mini Temporad...assa. 

‘Alento’.
És el primer espectacle que vaig crear després de dirigir, durant vuit anys, el Ballet Nacional de España. El primer espectacle de dansa de gran format que es va estrenar a Espanya després de la pandèmia, al Festival de Granada, als jardins del Generalife. És una obra que em defineix cent per cent: té una base de dansa espanyola però vista des d’un prisma molt actual, amb reminiscències del jazz, el soul, moviments molt contemporanis, molta tècnica, és una coreografia molt tècnica i que fa al·lusió al meu missatge al món de la dansa.

Que és...
Donar espai a la moda, a les noves tendències, a la trobada entre diferents músiques amb la dansa espanyola i el flamenc. Un elenc de catorze ballarins, els millors que existeixen a Espanya, l’acompanyament musical d’un quintet liderat per Fernando Egozcue. 

Moda en dansa!
Lliguem la moda espanyola, a través de la firma Oteyza, que dissenya els vestits d’homes, i Víctor Muro, que ha fet els de dona inspirant-se en dissenys de Teresa Helbig. Tot el vestuari és avantguardista i molt elegant, que és com m’agrada que es defineixin els meus espectacles en tots els sentits. 

El vestuari importa sempre, però en vostè...
És un estudi minuciós entre el coreògraf i el dissenyador. A mi m’agrada barrejar diferents arts perquè considero que a Espanya hi ha una qualitat cultural tremenda, i vull mostrar-ho. 

Ha parlat d’una dansa molt tècnica, però que no faci por.
No, no, no. Els espectacles que concebo estan pensats perquè el públic no habitual s’emocioni i que qui és aficionat pugui apreciar el treball minuciós i d’excel·lència. Dic molt tècnic perquè al ballarí se li exigeix moltíssim: zapatear molt, tocar les castanyoles com qui més, piruetes, tenir una base en ballet clàssic. Això no vol dir que el públic no coneixedor no l’hagi d’entendre, en absolut. La coreografia porta el meu segell: una evolució de moviments amb moltíssima energia, abasta molts elements, és impossible que algú que el vingui a veure no hi trobi res.  

Coreografia per a patinatge artístic, per a natació sincronitzada: un altre xip?
M’agrada molt posar-me en totes les dificultats possibles, sempre que sigui per donar visibilitat a la cultura que tenim. Així, quan m’han trucat per coreografiar una desfilada de moda; o el 2000, quan em van demanar un programa de patinatge sobre gel que va guanyar un or als Jocs de Salt Lake City, van veure que la mà d’un coreògraf de dansa els donava un resultat excepcional. Tinc una ment oberta. T’has d’amarar d’aquella disciplina, posar-te els patins o ficar-te a l’aigua, sentir l’element amb el cervell d’un creador i fer els moviments, comprendre què sent un patinador, un nedador, i treure el màxim partit a l’element. 

I un film d’animació: devia ser un gust, sense les traves d’un cos físic...
Va ser una proposta de Disney, amb tot el que això comporta. Quan diuen que el tema principal de la nova pel·lícula, Wish, està ambientat a Espanya i volen que coreografiï per a tots els personatges i volen que es vegi la dansa espanyola fusionada amb altres estils... ja es poden imaginar per a mi és increïble. Disney! Es veurà arreu del món: dansa espanyola, castanyoles, les nostres arrels! Més alegria no em pot donar. Vam preparar el treball coreogràfic amb els ballarins de la companyia i després es va traslladar, amb el seu equip: jo vaig donar les pautes de moviments, sobretot de mans, de manera detallada, el toc de castanyoles. 

Espanya és un país en dansa? (De la d’escenaris, no de la política, que n’anem plens). 
És un país que té la millor dansa del món, que té els ballarins millors, més preparats. El ballarí de dansa espanyola té preparació en tants estils: dansa estilitzada, flamenc, totes les danses regionals, ballar clàssic com el que més, tocar les castanyoles, que és un instrument dificilíssim, com qui més, zapatear com qui més... Ara bé, la dansa a Espanya ha de tenir el lloc que precisa. 

Escenari vol dir.
És un dels pocs països desenvolupats que no té un auditori  nacional per a la dansa. Té un teatre nacional d’òpera, un auditori nacional per a la música, el Centro Dramático Nacional, etcètera, però no hi ha res per a dansa, quan tenim un estil de dansa únic al món, que omple teatres arreu. Ens ajudaria perquè necessitem temporades llargues, les grans companyies, siguin nacionals o privades. Necessitem temporades perquè el públic es faci assidu, tingui oferta continuada. Encara cal, i jo ho intento per tots els mitjans –incloent-hi el meu programa de televisió, Un país en danza–, seduir el públic, atreure’l. Però cal que la dansa ocupi el lloc que considero que mereix. 

Parlava dels grans ballarins a la companyia. I els exportats... 
Hi ha grandíssimes estrelles del ballet clàssic, de la contemporània, a qui hem deixat anar. En el meu cas, en ser dansa espanyola, els millors ballarins estan a Espanya i aquí hem de seguir. Però els que han marxat i són directors de grans companyies internacionals o primeres estrelles haurien d’estar a casa. També són un ingrés econòmic fantàstic. 

Exemple per a les noves generacions? Ho tenen fàcil? 
Quan jo començava hi havia més companyies, i per tant més sortida laboral. Actualment, companyies grans de dansa espanyola n’hi ha molt, molt, molt poques. Això ha de canviar. I tot plegat es deu que no hi ha llocs d’exhibició, tot comença per aquí. 

Doncs la Temporada hauria de tenir no un, sinó dos o tres espectacles de dansa. Com abans!
Home! Què he de dir jo! Abans, quan jo ballava, es programava d’una altra manera: per exemple, una companyia sortia de Madrid i feia un circuit pel nord; els programadors es posaven d’acord i actuàvem en diferents ciutats. Ara cada teatre té una programació molt individual i les sortides són per a una sola funció: els costos són més elevats i l’opció de  programació es redueix. 

Menys oferta per al públic.
És així. Per això s’ha de canviar a poc a poc. 

Sí creix, oi?, la quantitat de joves a les escoles de dansa.  
És que la dansa és una eina magnífica. No ja com a sortida professional, sinó que dona una sèrie de valors que poques disciplines ofereixen: perseverança, treball en grup, ritme, disciplina i, molt important per a mi, la idea que el progrés s’aconsegueix a poc a poc, en una societat que actualment es mou a ritme trepidant. Hem perdut la idea que les coses costen d’aconseguir.