Estrena l'Auditori, amb el permís de Kic Barrock, estrena l'ONCA, amb el de Josep Caballé Domènech, estrena Temporada i s'estrena a Andorra. Ho estrena tot amb l'excusa del Concert de la Constitució, aquest vespre a Ordino. Ha dirigit el Teatre Estatal d'Oldenburg i la filharmònica de Bielfeld, i ara, el departament de projectes pedagògics de l'Òpera Còmica de Berlín. I té moltes coses a dir sobre com es construeix una audiència i per què serveixen una Orquestra Nacional, un Auditori Nacional i una temporada de música clàssica.

Teníem una Orquestra Nacional, teníem un Auditori Nacional, però no teníem temporada. Què passava aquí?
Faré un paral·lelisme: en l'època colonial. Es veu que en certa ocasió Anglaterra va enviar dos comerciants de sabates a una colònia africana per obrir-hi mercat. Un va tornar absolutament desencantat: impossible col·locar-ne ni un parell, perquè aquella gent no fa servir sabates, deia. L'altre en va treure la conclusió contrària: és sensacional, ningú porta sabates. Les que podrem arribar a vendre!

Els andosins acostumem a anar calçats per la vida.
Des del meu punt de vista, si hi ha un equipament com l'Auditori i una formació com l'ONCA, és una oportunitat d'or per construir, per donar espai a la creativitat, i per fer-ho a través d'una temporada.

Una de les reticències legítimes és si hi hagi prou públic per sostenir un concert al mes.
No en tinc cap dubte. Però el públic no surt per generació espontània, el públic s'ha de cultivar. Construir una audiència requereix temps, per descomptat. Al principi es pot apel·lar a la part més espectacular, i a poc a poc es va refinant el gust.

Quins haurien de ser els criteris per jutjar l'èxit o el fracàs d'una temporada com la que vostè estrena? I quanta paciència hem de tenir, quant de temps necessita per consolidar-se?
Mai s'acaba de construir un projecte com aquest, sempre es pot fer millor i és precisament quan creus que ja ho has fet quan el projecte es mor. Una temporada no s'ha de valorar amb criteris estrictament quantitatius, i tampoc té un termini determinat. Més que les entrades venudes el que per mi compta és si marca la diferència, si ressona, tant a dintre com a fora. Si enriqueix a la comunitat. I que arribi el moment que no sigui concebible el panorama cultural andorrà sense la temporada. Com d'altra banda que ja passa amb l'ONCA.

Rechi pretén captar nous públics: com es fa això? Com s'atreu el jovent enganxat a les xarxes, a uns ritmes que estan als antípodes dels d'una òpera o d'una simfonia?
No hi ha un sol camí per construir audiències. Les possibilitats estan limitades només per la nostra capacitat o incapacitat d'imaginar nous camins. I sempre hi ha nous camins per arribar al públic. Existeixen dos mons: la realitat que tenim davant dels nostres ulls, que podem veure i observar, i la que està al darrere, el que podem sentir. Per comprendre el món exterior hi ha les ciències i la tecnologia; l'art en general i la música en particular són un passaport per entrar al mon interior. Al Bhutan no mesuren el Producte Interior Brut (PIB) sinó la Felicitat Nacional Bruta (FIB). L'art hi te molt a dir, en aquesta FIB.

M'ha convençut i per això li torno a demanar: com arribem al públic? 
Quan un concert, una cançó, una representació, un recital, traspassa la barrera entre els dos mons, toca una tecla secreta de l'espectador i l'ajuda a connectar amb el seu món interior. És un moment màgic. Tots tenim en major o menor mesura la curiositat i la necessitat de saber què hi ha al darrere, i l'art és una eina magnífica per investigar-ho.

El lema del concert d'avui és 'Constitució: convivència i projecte compartit'. Com lliga amb el repertori que ha escollit?
Cada peça proposa una reflexió. Da pacem domine, d'Arvo Part (2004) és un encàrrec de Jordi Savall en memòria de les víctimes dels atemptats de l'11-M. D'aquí al títol, Dóna'ns la pau. Més enllà del sentiment religiós, l'anhel de pau és universal, i és el punt de partida, el principi i la fi de qualsevol Constitució, de qualsevol ordre polític. La pau entesa no només com absència de conflicte sinó com presència d'un benestar personal i col·lectiu.

La 'Simfonia de cambra'  de Xostakòvitx?
La va escriure el 1960 i la va dedicar a totes les víctimes del feixisme. És un toc d'alerta: els governs han de trobar l'equilibri entre la llei i ordre, d'una banda, i la llibertat els drets individuals, de l'altra. Xostakòvitx, que havia patit l'estalinisme, sabia del que parlava. 

La tercera peça serà el vals de la 'Serenata per a cordes' de Txaikovski.
Les dues anteriors són molt dramàtiques, un pelet fosques, i calia una mica d'aire. Txaikovski hi retrata la societat burgesa prèvia al comunisme que van experimentar a la pròpia pell tant Xostakòvitx com Arvo Part. 

Anem acabant amb Barber: 'Adagio' (1936).
Una peça cèlebre que s'ha convertit en expressió de dol col·lectiu quasi universal. Més que de dol, de compassió, que és una dels ingredients necessaris de tota cultura de pau, que pressuposa el reconeixement de l'altra.

I la 'Simple Symphony', de Britten (1934).
La construcció d'una cultura de pau és un procés molt llarg que comença per la cura de les generacions més joves a través de la cultura. Britten l'escriu l'estiu que acaba els estudis universitaris, torna a casa, s'hi troba unes partitures que havia escrit quan tenia 8, 10, 12 anyets, pensa que no estan malament i les agafa com a punt de partida d'una obra on s'acomiada de la infància. I crec que això lliga molt bé amb els valors d'una cultura de pau i d'una constitució com l'andorrana: protegir a tots els ciutadans, però especialment als nens i als joves, que són els que construiran el canvi.

Potser és un prejudici, però i si li dic que els ha sortit un programa molt contemporani, molt exigent, massa i tot per al primer concert de la primera temporada?
En la meva opinió és una declaració d'intencions. Podríem haver optat per un programa de clàssics popular o de valsos vienesos, però hem anat per un altre costat: confiem en el públic, volem tractar-lo com a adult, que pot acostar-se a qualsevol tipus de música. L'altre hauria sigut un camí molt previsible, massa evident. Em semblava més interessant presentar un programa ambiciós i també emocional, com ho és la simfonia de Xostakòvitx. Tampoc crec que sigui difícil.

Rechi és el primer director artístic de l'ONCA que no és pròpiament músic. Hi ha a qui això li sembla un hàndicap. Què n'opina vostè, que ha jugat als dos 'equips'?
Honestament, en la meva opinió és un gran avantatge. A Alemanya, el director musical forma part de l'equip que dissenya les programacions, però els que decideixen són els dramaturgs, els musicòlegs, que van més enllà del concert concret i de l'orquestra, busquen una narrativa, un fil conductor, un sentit a tota la programació. En la meva opinió és la millor opció. Òbviament el director musical hi ha de tenir veu, però no hauria de tenir l'última paraula perquè sovint succeeix que més que l'orquestra o la institució, el que té al cap és el seu gust personal: li interessa una obra o un autor, i la fa.

Se li enfadaran tots els seus col·legues.
De vegades els directors patrimonialitzen la seva orquestra, se l'apropien, i prescindeixen de la figura del director convidat, que en la meva opinió és essencial perquè les orquestres creixin. Per resumir: em sembla ideal que el director musical que puja al faristol, tant si és el titular com si no ho és, no tingui el poder absolut sobre l'orquestra. Al final s'acaba plantejant un conflicte d'interessos, i estic convençut que l'ideal un director artístic que no dissenya una programació pensant en ell sinó en l'orquestra, en la institució i en la comunitat. I això ho garanteix millor un dramaturg que un director musical, en  la meva opinió.

Ha dirigit a Itàlia, a Suïssa, a Alemanya, què li aporta fer-ho en una plaça musicalment perifèrica com és Andorra?
No sé què passarà avui, i això és un repte molt emocionant. No coneixia l'ONCA i no sé com sonarà l'Auditori, perquè és la primera vegada que hi entro. I les primeres vegades són molt especials, són les que recordes. Salvant les distàncies, Messi segur que recorda la primera vegada que va saltar al Camp Nou, però no la que va fer 347.

Com pot canviar un concert la vida d'un espectador, d'una comunitat?
La música hauria de tenir un impacte social, ha d'anar més enllà de l'entreteniment. Ha de canviar l'espectador i enriquir la societat. I estic convençut que aquesta funció social és molt més factible  en comunitats petites. Ara mateix treballo a Berlín, una ciutat enorme, hi ha molts mitjans  per dur a terme grans projectes educatius que et permeten sentir que estàs ajudant a canviar la societat. Però al final, què són els 900 xavals amb què estàs treballant entre els 4,5 milions d'habitants de Berlín? En realitat, passa totalment inadvertit.

Llavors?
Quan treballava a l'òpera de Zurich vaig dirigir un projecte en un poblet de l'Alemanya rural, 180 habitants, amb una societat filharmònica que tenia 20 socis actius i 65 de passius. La meitat del poble hi estava directament involucrada, i quan s'hi programa un concert, hi assistia literalment tothom. Era un esdeveniment no només musical sinó també social. I crec que això pot ser extrapolable a Andorra, sentir que l'ONCA i les institucions culturals tenen la capacitat de generar un canvi real en la societat.