8:35 del matí i arriba ja el primer missatge de whatsapp amb la consabuda rosa, drac, llibre i efusives felicitacions urbi et orbi. El dia serà dur. Sant Jordi és un dia feliç per a escriptors, editors, llibreters, traductors, il·lustradors, lectors, gent que compra llibres però no els llegeix, gent que regala llibres, gent que rep llibres de regal, escolars, membres d'associacions i entitats diverses, contadors de contes, algun músic, restauradors, venedors de pastissos, inventors de tradicions, enamorats, passejants i éssers humans de tot tipus i condició. Però és una jornada dura per a una dona soltera. Els ho puc jurar. Un dia que obliga a sortir al carrer amb una missió (no impossible, però que exigeix esforç i destresa): que algú et regali la punyetera i podrida rosa. "Nena, jo me la regalo jo mateixa, que qui m'estimarà més?", adverteix una congènere, carregada de raó. No, caram, que la gràcia està en el repte.
La soltera s'interna entre la massa lúdico-festiva, doncs, amb l'objectiu de ser obsequiada amb l'objecte de desig (per cert: s'ha vist afectada en el preu pel tancament de l'estret d'Ormuz?, no ho hem preguntat). Així que la soltera atalaia la peça a abatre: li posa ullets a un ex, s'atansa a un amic solter, s'ubica al costat del nòvio d'una amiga, sobrevola cosins, tiets, veïns, coneguts i saludats... Aquesta soltera en concret, fins i tot quan veu l'alcalde de la Seu, Joan Barrera, carregant un cubell ple de flors li fa una palpitació el cor. Ai no!, es reprimeix, recordant que ara està enfadat. De fet, millor ni preguntar-li sobre llibres, que el que més li agradaria llegir-nos és la cartilla. Idea avortada.
Sempre, però, hi ha una ànima caritativa al món i enguany ens ha salvat l'honor la gent de l'Esquitx: després d'una classe de zumba amb la Carlota i una estona enfortint múscul amb el Patxi, sortim del gimnàs amb 400 calories menys i la rosa a les mans. Soltera, 1- Sant Jordi, 0.
Dignitat salvada, és moment d'internar-se en aquest ambient semifestiu del passeig Joan Brudieu i veure què s'hi cou. Els autors, és clar. Ensopeguem amb Joan Aixàs i li casquem algun rotllo mentre espera que l'entrevisti TV3. Segueix amb les Paraules que m'agraden. Després ens eclipsem, que una càmera de televisió sempre són paraules majors.
Una mica més avall, Pepita Clop, alegre com un gínjol (perquè una fruita xinesa ha de ser particularment optimista?, li ho preguntarem a Aixàs). Acaba de publicar Contes de pa amb xocolata. Records infantils, ens explica. Coincidim que Sant Jordi és una jornada per gaudir, compartir i xerrar. Fins i tot llisca la política local: "Qui sigui frare, que agafi candela", tornem a coincidir. I tercera consonància: això de convertir el dia del llibre en una competició a veure qui ha venut més frega el ridícul. Sobretot per aquestes contrades.
Sant Jordi té els seus clarobscurs. Per exemple, si ets un autor, però el teu llibre ja té un recorregut, ningú no se'n recorda ja de tu. Ho comentem amb Carles Gascón. La seva biografia de Josep Zulueta ja ha saltat del prestatge de novetats. Millor: que estigui a la dels clàssics.
Un dels probables hits de la jornada és Tot va passar alhora, crònica familiar de Teresa Colom. Li ha fet d'altaveu publicitari la mare, Teresa Pich, que porta dies recordant-ho a dreta i esquerra. Orgull de mare a banda, mereix un percentatge de les vendes. La llaminadura de veure negre sobre blanc vivències dels conveïns sempre tira.
Exhaustes de passejar amunt i avall, ens entaforem al final del Passeig. Primer la fem petar amb el president de l'Associació del Llibre del Pirineu, Isidre Domenjó, que ens explica que ja no ho és, de president, que li acaba de passar el testimoni a Manel Figuera tot just dissabte passat. Ja ens ampliarà detalls.
Sota els plataners
Sota els arbres, tossim i esternudem sense parar pel pol·len dels plataners salvats de ser arrasats per un pàrquing soterrat. Ens manté enganxats la conversa dispersa i estentòria però sempre didàctica d'Andreu Escales, poeta i personatge. Relata el ritme marcial al qual durant el matí han desfilat els escolars –400, comptabilitza Domenjó– per escoltar el conte que els pertocava. Adverteix el pas d'Elisabet Segura, també poetessa (Nu) i cosina, pensa, de Jordi Fàbrega. Precisament el regidor i diputat està en la parada adjacent, la de Junts. En algun moment s'hi troba la plana major i menor del partit, incloent-hi l'Albert Batalla. Últimament es deixa veure molt per la ciutat i la rumorologia urbana es pregunta si no estarà pensant a batallar per l'alcaldia. De moment, és l'alcalde actual qui els presents veuen atansar-se per les posicions dels juntaires. S'hi està una bona estona. Acabant d'afinar la sociovergència?
Els d'Esquerra quasi es queden sense parada: sort de la gent de l'Alternativa, que no va tenir problema a compartir amb ells, ens expliquen. En les converses a peu dret l'actualitat política fa acte de presència: en un any estarem en campanya. Tic-tac.
L'Andreu i companyia proposen un exercici d'antropologia urbana des de la talaia que s'han muntat a la parada de l'artista plàstica Anna Carmona. Ella fuma tranquil·la i reservada mentre Escales continua passant revista a la concurrència. Començant pels cognoms d'un col·lega poeta que, assegura, per molt que intenti capgirar-los ni negar-ho, tenen un claríssim origen jueu. O queixant-se pel sabó que falta últimament als serveis de la gent gran del Centre Cívic. Explica-ho, demana a la periodista. Dit queda.
També té temps, l'Andreu, de recomanar la novetat bibliogràfica: El llibre del mormó, que és del 2025. "La millor guia de viatge, perquè et garanteix l'entrada al cel". No en farem res de bo de l'Andreu. És migdia, l'hora de calma xixa, entre les onades de matí i tarda, ens explica escarxofant-se bé a la cadira i disposat a gaudir del moment.
Nosaltres ens allunyem estossegant. Els plataners. No sabem quin llibre ha estat el més venut –que Déu hagi repartit sort– no sabem quantes roses s'han despatxat ni a quins preus i, francament, com deia Rhett Butler, no és el que ens importa.
