Apareix un Mir... perdut?

Mirin-se’l bé, el paisatge d’aquí al costat, perquè segur que no l’han vist mai. Es tracta d’un Mir sense títol i sense data, de dimensions reduïdes –l’oli fa 37 per 45 centímetres– i que el seu propietari, un col·leccionista particular català que ara el posa a la venda, sosté que forma part de la sèrie andorrana que Joaquim Mir (1873-1940) va pintar en les seves tres campanyes per aquí dalt, entre el 1932 i el 1934. En total, un centenar de teles. Una seixantena llarga, segur que ho recorden, es van exposar en aquella estupenda antològica que el 2002 li va consagrar la sala de Govern; no hi havia l’oli d’aquí al costat i de fet no consta al catàleg “amb les obres de tema andorrà que hem localitzat al llarg de la realització del present estudi” que hi inclou el comissari de l’exposició, l’historiador i crític Francesc Miralles.

Significa això que totes les obres de la sèrie es van esposar a l'antiga sala de bombers? Home, totes les conegudes aleshores, és clar. Aquest nou paisatge, no, perquè segons el nostre col·leccionista, i a falta de confirmació científica, ens trobem davant d’un Mir nostrat fins ara descatalogat. Tornin-se’l a mirar bé, a veure si reconeixen el paratge, amb un arbre enorme i el que sembla el llit d’un riuet en primer terme; en segon pla, dues cases, i al fons, la clàssica línia de muntanyes que caracteritza els paisatges andorrans de Mir, amb la reglamentària clapa de núvols per sobre.

L’obra forma part del fons familiar, i el col·leccionista la posa ara a la venda juntament amb una altra germana. Aquesta sí, degudament documentada: Anserall, un oli sobre fusta de dimensions quasi idèntiques –37,5 per 46 centímetres– que disposa del certificat corresponent –firmat per la historiadora Teresa Camps– i que figura amb el número 65 al catàleg de Miralles. De fet, i segons el col·leccionista, l’obra va ingressar a la col·lecció familiar probablement després de la Guerra Civil –el besavi del propietari actual era escultor i també amic de Mir– i no s’havia exposat mai abans de la mostra del 2002. La història de l’oli perdut és en canvi més borrosa: va ser adquirit posteriorment per la progenitora del col·leccionista i sospita que sí que va ser exposat com a mínim en una ocasió. Però com que no té títol conegut li ha sigut impossible seguir-ne el rastre. Tots dos, en fi, surten ara al mercat. Feia tres anys llargs que un Mir andorrà –presumptament andorrà, en aquest cas– no es posava a la venda: aleshores va ser la sala Balclis de Barcelona amb dos olis de dimensions considerables –Santa Coloma d’Andorra (74 per 105 centímetres) i Paisatge d’Engordany (60 per 73 centímetres)–, que es van adjudicar el primer per 100.000 euros, i el segon, per 36.000.

El 2007, la mateixa sala va col·locar una Vista d’Andorra per 55.000 euros. I no s’acaben aquí les notícies de la sèrie: el 2013 un altre oli, Teulades d’Andorra, fins aleshores tècnicament en “localització desconeguda” –se’n coneixia l’existència però no el parador–, va aparèixer, sorpreses que dona la vida, ni més ni menys que en la llista de les obres confiscades el 2012 a Fèlix Millet per ordre del jutge que instruïa el cas Palau. I val a dir que, novament segons el catàleg de Miralles, hi havia aleshores com a mínim quatre olis andorrans més en parador desconegut: Prats de les Escaldes, Crepuscle, Paisatge d’Engordany i Paisatge d’Andorra.

Pel que fa a Anserall, que està firmat i al revers porta una data, 1932, escrita amb una cal·ligrafia que no és la del pintor, Camps proposa com a datació “més segura” el 8 d’octubre del 1933, que és la que consta en un dibuix a llapis del mateix tema –Anserall– que també es va exposar el 2002 a la sala de Govern. El 8 d’octubre del 1933 o rodalia: per tant, en la segona campanya andorrana de Mir si hem de fer cas de la cronologia de Miralles: en la primera, la més ben documentada i que va tenir lloc entre el 21 de setembre i l’1 de desembre, es va allotjar a Ca la Rita d’Engordany; en la segona, la tardor del mateix 1933, es va establir a l’hotel Valira, que acabava d’obrir, i la tercera, la més incerta, es va allargar l’estiu i la tardor del 1934 i es va repartir entre Andorra i Coll de Nargó.