Apareix un nou Mir andorrà

Un col·leccionista local adquireix l’esbós de ‘Crepuscle’, en “localització desconeguda” al catàleg de Miralles.

Mirin bé el paisatge d’aquí al costat. Un oli de proporcions modestes, 50 per 70 centímetres, que amb tota seguretat no havien vist mai abans. Com a mínim, en color. Forma part de la sèrie andorrana del pintor Joaquim Mir (Barcelona, 1873-1940), que com és sabut va fer als primers anys 30 del segle passat tres prolífiques estades entre nosaltres que van donar com a resultat un centenar de teles. Una seixantena d’elles, segur que ho recorden, van reunir-se en aquella magna antològica que la sala de Govern va consagrar el 2002 a l’obra andorrana del pintor català.

Doncs bé: amb el número 33 del catàleg hi figura Crepuscle, que el comissari de l’exposició i crític Francesc Miralles data el 1933. Es tracta, però, d’una reproducció en blanc i negre perquè l’original, diu, es troba en “localització desconeguda”. És a dir, probablement en mans d’un col·leccionista particular que ha mantingut l’anonimat fins avui. De fet, les úniques referències que n’existeixen són de les dues ocasions en què es va exposar: el gener del 1934 i el febrer del mateix anys a la biblioteca de l’abadia de Montserrat i a la sala Parés de Barcelona, on Mir va presentar la sèrie andorrana. Res més.
Fins ara, clar. Han hagut de passar gairebé nou decennis fins que el col·leccionista local que el va adquirir ara fa un lustre s’hagi decidit a mostrar-lo en públic i compartir amb tots aquesta petita joia fins ara perduda. De fet, convé aclarir que no es tracta pròpiament del Crepuscle ressenyat al catàleg de Mir, sinó de l’esbós del quadre, un oli de format presumiblement menor que l’original, que Mir va pintar “per veure anticipadament les possibilitats del resultat”, diu l’informe tècnic de l’Institut Art i Investigació de Barcelona que en certifica l’autoria.

No és el Crepuscle definitiu, en fi, però sí que n’és l’estudi preparatori i fins que no aparegui el germà gran –si és que mai apareix– el més pròxim que estarem a una obra que fins ara ens havíem d’imaginar segons l’única fotografia que se’n conserva, en blanc i negre i de l’exposició del gener del 1934 a Montserrat. En qualsevol cas, a Mir el va atrapar el paisatge que es contemplava des de la borda Mateu, amb els camps, el bosquet de pollancres i les feixes del primer terme, la successió de muntanyes (Enclar enllà) que aporten sensació de profunditat i el cel de tardor que completa el triangle superior de la composició.

Segons l’informe, es tracta d’un esbós “tal com podem deduir pel seu petit format i l’execució ràpida, que s’endevina pels traços, mitjançant pinzellades segures i carregades de matèria”. Les obres definitives, “més grans, ben acabades i firmades, estan catalogades i exposades a col·leccions importants o museus, i contràriament, els estudis preparatoris són de mida més petita i esbossats”. I respecte a la ubicació del paisatge, conclou que Mir “va plantar el cavallet al bell mig del poble d’Engordany, pintant el turó de Sant Ermengol als peus del pic de Carroi, que s’alça a la meitat dreta de la composició”. A risc d’equivocar-nos, juraríem que la muntanya de la dreta no és el Carroi, sinó Enclar. No sembla en aquest sentit casualitat que al catàleg de Joaquim Mir a Andorra Crespuscle surti encarada precisament a Muntanya d’Enclar, que d’altra banda podria servir de referència per a les dimensions de l’original: feia 89 per 116 centímetres.

La dèria andorrana de Mir
Crepuscle forma part del que l’informe anomena “paisatges buscats”, com els de Montserrat i la Costa Brava, per citar altres dos espais on Mir va efectuar sengles campanyes pictòriques, i en contraposició a les sèries que va dedicar als paisatges viscuts (Mallorca, el Vallès, Tarragona) on el pintor va residir de forma més o menys permanent al llarg de la seva vida. I presenta una significativa diferència respecte a l’obra definitiva: si ens hi fixem bé, a la muntanya de l’estudi en primer terme li falta el fragment més encimbellat. No és un improbable error de perspectiva, sinó que la tela va ser retallada per la dreta per encabir-la, sembla, en un bastidor més petit.

L’obra, en fi, és com ja s’ha dit fruit de la segona campanya andorrana del pintor català, que va tenir lloc la tardor del 1933. Es veu que la primera el va deixar prou satisfet com per repetir: entre el 21 de setembre  i l’1 de desembre del 1932 s’havia allotjat a Ca la Rita d’Engordany; l’any següent ja es va instal·lar a l’hotel Valira d’Escaldes, que acabava d’obrir, i on tenia tota la lògica que s’hostatgés perquè si va venir a espetegar a Andorra va ser entre d’altres motius per l’estreta relació que tenia amb els monjos de Montserrat, propietaris del Valira. Entre l’estiu i  la tardor del 1934 va tornar per tercera i última ocasió, en una estada menys documentada i en què també va desfilar per Coll de Nargó.

Crepuscle, en fi, és un dels cinc olis que en el catàleg de Joaquim Mir a Andorra consten en parador desconegut. Els altres tres són Prats de les Escaldes (6), Paisatge d’Engordany (48) i Paisatge d’Andorra (30). Del quart, Teulades d’Andorra (36), els en parlem aquí baix.

‘Engordany des del Prat del Roure’, l’altre Mir perdut

El catàleg de Joaquim Mir a Andorra inclou aquest sensacional retrat de Mir en el moment de pintar Crespucle, difícil de dir si és l’esbós o l’oli definitiu. En qualsevol cas, no és l’estudi d’avui el primer Mir fora de catàleg que tenim el privilegi de descobrir. Quatre anys enrere ja vam donar aquí mateix notícia de l’existència d’un paisatge escaldenc (Engordany des del Prat del Roure) que un col·leccionista català havia posat a la venda i que no constava ni tan sols referenciat al catàleg de Miralles. Es tractava d’un Mir perdut de dimensions modestes, 37 per 45 centímetres, que va acabar adquirint finalment un col·leccionista del país. Anys abans, el 2013, va reaparèixer després de decennis de parador desconegut Teulades d’Andorra. I de la forma més rocambolesca: formava part de la llista de les obres d’art confiscades l’any anterior a Fèlix Millet per ordre del jutge que instruïa el cas Palau. Teulades d’Andorra va ser dipositada al MNAC.