Assistir a la presentació de l’exposició Passos Previs, que durant aquest mes de març es podrà gaudir al Centre Cívic de la Seu d’Urgell, del fotògraf Tony Lara, m’ha permès constatar dues coses. La primera, és que l’alcalde de la Seu pot arribar tard a un acte públic, ja sigui perquè practica la conciliació familiar, motiu del tot encomiable, però també perquè no troba aparcament en condicions, una circumstància intrigant. La segona la va oferir el presentador de l’acte, en Carles Gascón, en corroborar que a la Seu d’Urgell, a la processó de Divendres Sant, l’anomenem professó.
Tot i que, ben segur no queda gaire lluït, aquest tret dialectal, em permet afirmar que la millor elecció per a fer fotos d’una professó és un fotògraf professional. En cap cas en Tony Lara no es mereix un joc de paraules tan escarransit, però no puc sinó afegir-hi l’adjectiu gran a aquest professional nascut a Andorra però que ara viu a la capital de l’Alt Urgell. Si bé la idea de capturar imatges dels preparatius de la processó de Divendres Sant va sorgir per casualitat, dedicar-hi deu anys la converteix en un projecte d’envergadura. Així, tot i que ell afirmava que fer fotos a un acte tan particular comportava treballar només un dia a l’any, el fet de seleccionar-ne cent trenta-quatre per a una exposició, i per al llibre que la complementa, de les quatre mil que va prendre, ja mostra l’ofici i la cura amb què tot plegat s’ha portat a terme. No em puc estar tampoc d’utilitzar l’homonímia que permet transvestir la professó en el professor. I si una cosa cal esperar de qualsevol professor és que ens ensenyi. L’Isidre Domenjó de seguida va mostrar el camí –l'exposició aconsegueix dessacralitzar un acte solemne– m’apuntava. I sí, aquestes fotos prèvies ens permeten compartir uns moments de gran humanitat que res tenen a veure amb el protocol que desfilarà amb severitat, unes hores més tard, en un dels actes més multitudinaris dels que es porten a terme a la Seu, en dura competència amb el correfoc de la festa Major, com és la processó de Divendres Sant.
L’entrevista-presentació, també ens assabentava que aquesta manifestació de caràcter religiós, és una de les més antigues de Catalunya i els seus orígens es remunten a principis del segle XVII. També ens convidava a gaudir de la fotografia en gran format, tot recordant-nos que cada cop hi estem menys habituats. I sí, aquest format ajudava que cada imatge exhibida ens desclogués una petita història que, ben segur, se’ns escaparia a la majoria. Tot plegat era un recordatori que ens convé mirar amb els ulls més oberts el que ens envolta, ja que potser no és tan evident. Com tampoc és tan entenedora la frase de l’escriptor Julio Llamazares, qui afirma que escriure és un acte contra l'oblit, i que en Tony va fer seva tot canviant el verb de la frase, per fotografiar.
En un moment en què, cada dia, es realitzen milions de fotos que, a més a més, poden ser redissenyades amb les eines tecnològiques més avançades, aquesta virtut d’exercir com a memòria activa es pot veure seriosament amenaçada. Només per això, calen exposicions com la del Tony, que ens ajudin a recuperar els passos previs d’una realitat, que cada cop es mostra més esquiva.
