Ens vam quedar amb la mel als llavis, oi?, amb l’inici d’aquella prometedora amistat que es gestava en un aeròdrom des d’on Rick i Louis s’embarcarien en l’aventura. Però d’una altra amistat, la que un novembre del 1977 començava entre el poeta Miquel Martí i Pol i l’editor i docent peramolí Ramon Besora, ahir aconseguíem un relat complet. L’explicava aquest últim, és clar, en la xerrada-recital poètic que protagonitzava a la sala d’exposicions del Govern, en el marc de l’exposició Abecedari solidari. 

Doncs la cosa va anar així: en aquell  moment, una tardor del postfranquisme, Besora era director d’una escola d’Esparreguera. Mestre (i després editor) entestat sempre, es va recordar, a “contribuir en la construcció del lector”. Així que un bon dia havia portat un poema del de Roda de Ter, Oreneta, per ser llegit a classe. La canalla s’hi va entusiasmar tant que l’aprenien de memòria i el recitaven als companys. Aula per aula, tots se’l van fer seu. Tant, que a Bessora se li va acudir trucar a casa de Martí i Pol i preguntar si s’hi podrien passar a fer-li una visiteta. “Quants sereu?”, li va preguntar la Dolors, l’esposa del poeta. Res, cosa d’un centenar, un parell d’autocars. Dit i fet. “Encara m’emociono, i ja fa 45 anys”. Perquè entre els infants i el poeta es va produir un moment “màgic”. I entre Besora i Martí i Pol, el “punt de partença” d’aquest lligam d’amistat que s’allargaria durant dècades, fins a la mort de l’escriptor. 

Per cert, ara que entra la parca en escena: el peramolí el va acompanyar en els últims instants de vida, a l’hospital. “Ho estic fent bé, infermera? Em moro bé?”. Amb aquest tarannà encarava el poeta el final. 

Però millor tornar enrere, a quan era viu i gaudia d’aquella “desfilada de nens” per casa seva que no oblidaria “mai més”. De fet, va continuar relatant Besora, tres dies després arribava a l’escola una carta seva. El director va aturar totes les classes –“em va semblar que no hi podia haver res més important”– i va convocar alumnes i professors al menjador per llegir-se-la. Deia, entre altres coses, allò que “un poema no està acabat fins que no hi ha algú que l’ha llegit”. Al vespre, van ser les famílies les cridades a escoltar la missiva.  El fruit de tot plegat? “Per primer cop a l’aparador de la llibreria del poble hi havia títols de poesia”. 

“En quina bogeria penses ara?”
Aquesta és una de les vivències que van trufar la intervenció de Besora, un “quasi retrat” del creador de Roda de Ter i un repàs de l’obra ingent (més de 1.500 poemes) que va deixar darrere seu, fins a l’últim poema, escrit a petició del de Peramola justament abans d’entrar a l’hospital de Vic, d’on ja no sortiria amb vida. Va ser l’última de les col·laboracions entre tots dos. “Ramon, en quina bogeria penses ara?”, li etzibava de tant en tant, ensumant-se que l’editor estava a punt de fer-li una proposta. “La vida em va fer el regal de la seva amistat”, el recordava en la sala, envoltat de les obres de l’Abecedari solidari, precisament una de les aventures conjuntes,  poemes que un grapat d’artistes plàstics han fet servir de base per a noves creacions. 

Besora va dibuixar un perfil del “poeta del poble”, aquell home que amb només catorze anys entrava a treballar en una fàbrica de filatures, de la qual hauria de sortir en ser diagnosticat de l’esclerosi múltiple que li robaria la mobilitat –“el va deixar emmanillat”– i la veu –“convertida en la pell de violí”–. A ell, que havia cantat amb els Setze Jutges. No li va robar la seva poesia, “feta d’intel·ligència”, convertida en un “refugi de somnis”.