Diari digital d'Andorra Bondia
El camí d’Auvinyà a Aixirivall, una de les joies de la xarxa de camins històrics i tradicionals.
El camí d’Auvinyà a Aixirivall, una de les joies de la xarxa de camins històrics i tradicionals.
El camí d’Escaldes a Ràmio, porta d’entrada a la vall del Madriu.
El camí d’Escaldes a Ràmio, porta d’entrada a la vall del Madriu.
Cami real de Llorts, al pas per Sant Antoni de la Grella.
Cami real de Llorts, al pas per Sant Antoni de la Grella.
Cap a la vall del Madriu.
Cap a la vall del Madriu.

Aquests camins són un tresor


Escrit per: 
A. Luengo / Fotos: C. Guàrdia

Els geògrafs Xavier Campillo i Carlos Guardia inventarien els vials “històrics i tradicionals”, alguns dels quals anteriors fins i tot a l’Edat Mitjana. N’han identificat 35 que conserven els trets “originals”, 112 quilòmetres entre camins reals, comunals i dels ports. En qualifiquen la gestió de “modèlica”.

Si el lector és per ventura l’afortunat propietari d’un camp que confronta un camí de bast –per on tan sols es pot circular a peu o a lloms d’una bèstia, però no en carruatge i molt menys en automòbil–, sàpiga que segons els costums del país els seus padrins havien de suar de tant en tant la cansalada arreglant-ne els desperfectes: si eren els propietaris de la finca superior, d’on se suposava que podrien rodolar rocs i pedres, la seva obligació era espedregar-lo, que –com s’intueix de seguida– volia dir retirar-ne els pedrots. Si en canvi el seu camp era el de baix, l’obligació era reparar els murs de pedra seca que resseguien el camí. Si n’hi havia, esclar. I tot això valia per al cas del manteniment ordinari, no per a les intervencions d’una certa importància –avui en diríem treballs públics–, per als quals el Comú organitzava una colla de veïns, els citava tal dia a tal hora a tal punt del camí, i tots a treballar gratis et amore, com li agradava dir a Antoni Morell.

Ho explica Fiter i Rossell al Manual Digest i ho recullen els geògrafs catalans Xavier Campillo i Carlos Guardia, que han consagrat els dos últims anys a estudiar per compte dels ministeris d’Educació i de Cultura, i dintre dels anomenats projectes de recerca i de transferència de temàtica andorrana, la xarxa pública de camins històrics i tradicionals. Més ben dit, han estudiat el que en queda, que una vegada conclòs el treball de camp són exactament 35 camins amb una longitud total de 112 quilòmetres, i que segons les categories del nostre dret consuetudinari es divideixen en camins reals (5,5 quilòmetres), camins dels ports (41) i camins comunals (66).

Per començar: per camí històric i tradicional hem d’entendre aquells que “no han estat substancialment modificats i que conserven les característiques originals”, diu Guardia. És a dir, que no han estat absorbits per la xarxa viària que es va començar a traçar a principis del segle XX –recordin l’arribada a la capital de la carretera de la Seu, l’agost del 1913–, que ja es va concebre pensant en el trànsit motoritzat i que en bona part es va construir pel senzill expedient de passar literalment per sobre dels camins històrics, que havien demostrat durant segles la idoneïtat del traçat. Hem de pensar en camins d’origen medieval o anterior, en ocasions fins i tot prehistòric: “Hi ha dos aspectes bàsics que determinen el traçat d’un camí, el relleu i la població. Per això el coll d’Ordino, el pas lògic si vas d’Ordino a Canillo, s’utilitza des de molt abans de la romanització”, diu Campillo. Això no implica, naturalment, que els elements constructius tinguin segles o mil·lennis de vida, perquè el desgast natural d’aquestes vies obligava i obliga a un manteniment constant del qual s’encarregaven –com hem vist– els afortunats propietaris dels camps veïns.

El cas és que els geògrafs catalans qualifiquen de modèlica la gestió dels nostres camins històrics: “A excepció d’un parell de casos –el camí del port d’Envalira i el de Jubuerri a Arcabell– la resta no presenta patologies que n’afectin la transitabilitat; ben al contrari, estan equipats degudament i destinats a l’ús públic”, ben senyalitzats i equipats i integrats en el paisatge”. La conclusió és prometedora: “Atesa la riquesa constructiva –murs, murets, ponts i oratoris– així com el bon estat de conservació, caldria apostar per la promoció i conservació d’aquest patrimoni”. El proposa com a referència en l’àmbit pirinenc, i posa l’exemple de la monumental xarxa de “camins culturals” que recorren Suïssa. 

Nosaltres conservem trams de dos dels quatre camins reals que van existir –Soldeu i Llorts, hem perdut els d’Arinsal i Pal–, amb rutes sensacionals, afirma Guardia, que s’ha encarregat del treball de camp, com els trams de Sant Antoni de la Grella, el que va de les Bons a Prats passant per Meritxell i el d’Aubinyà a Aixirivall i el d’Escaldes a Ràmio. Amb menció especial per als camins de les bordes de Mereig i de l’Angonella. Però la joia de la corona, assegura, és el camí d’Escaldes a Ràmio i, en general, el de la vall del Madriu, i el del port de Siguer, “un dels principals eixos de comunicació històrica entre terres andorranes i occitanes”.

Per cert: a Andorra, com també passava a Catalunya, teníem camins rals o reals. Quatre, com s’ha dit. Aquests camins no eren del rei ni molt menys. Se’n deia així de les vies principals, que feien entre dos i tres metres d’amplada, que entraven pel Runer i que es bifurcaven al llarg de les Valires, per convertir-se en arribar a la frontera en els camins dels Ports. De la seva gestió, en fi, se n’ocupava el Consell.

Camí
Auvinyà
Aixirivall
escaldes
Ràmio
vall del Madriu

Compartir via

Comentaris: 1

Comentaris

Els camins son un tresor llavors perque es destrueix el cami d Engolasters ? ?

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte