Que la nostra és terra pròdiga en haijin, que és com al Japó, la pàtria del gènere, es diuen els practicants del haiku, és cosa sabuda des que Sam Abrams va colar Antoni Caus i Manel Gibert a Llum a les golfes, antologia del haiku català en què li surten exactament 96 poetes. Des del 1906, quan Eugeni d’Ors va escriure el primer: “La Columna és ben dreta/ però els deús amen més del Coet/ la corba –un xic escèptica”. I perquè amb tota probabilitat Abrams no coneixia Eva Arasa. Per no parlar dels Haikus d’Arinsal, de Bartra, ni dels tankes andorrans que Estellés va reunir a Prat de la Mola. I de l’encampadà James Kirkup, el més japonès dels nostres poetes, i això que escrivia en anglès. En fi, que res més lògic que el prometedor Projecte Haiku que ha impulsat la Xarranca i que arrenca exactament el 28 de setembre amb una jornada de “sensibilització” a la Llacuna inclogui un recital a càrrec de Caus (Repetició i diferencia), Gibert (Quadern d’Arans) i Arasa (Haikus d’Engolasters). La Xarranca, en fi, pretén estimular la creació de projectes multidisciplinaris a partir del haiku, aquesta estrofa que consta de tres versos de cinc, set i cinc síl·labes, segons la traducció canònica de Carles Riba a la mètrica catalana i que segons el mateix Gibert constitueix un exercici de “contenció absoluta i retòrica mínima, que fuig de l’artifici i posa els fenòmens de la naturalesa al centre de l’univers poètic, i que es basa en la concreció, la concisió i l’austeritat formal i conceptual”. Com es trasllada tot això a d’altres disciplines artístiques? Això és el que ajudaran a fer els tallers Quan el haiku es mou, a càrrec de Marta Moran; Haiku sonor (Efrem Roca) i Haiku plàstic-visual (Yolanda Blasco), amb una introducció “filosòfica” a càrrec del mateix Gibert i una “síntesi-cloenda” a càrrec de Miquel Mercé i Emmanuelle Besnard. Els projectes que surtin d’aquesta jornada s’hauran de presentar abans del 15 de novembre i s’exposaran a partir del desembre a la sala La Peixera, sota d’ArtalRoc.