Cine, cine, cine. Ni que fóssim en la cançó d’Aute: ahir era la tropa de Josep Pozo, que fins a fi de mes roda per les carreteres de Sispony 73’, el seu segon llarg, i avui li toca a Álvaro Rodríguez Areny i Wolves. Ja saben, el primer curt del jove realitzador encampadà, amb Isak Férriz en la pell d’un pilot de caça de la RAF —caramelet de paper— abatut en algun lloc de Bèlgica, obligat a saltar en paracaigudes i que es passa els 12 minuts justos que dura la pel·lícula fugint dels dos esbirros nazis —el nostre Hèctor Mas i l’actor madrileny Rodrigo García: els llops el títol— que l’empaiten sense descans.

L’estrena, ho dèiem quinze dies enrere, el 26 de febrer al Centre de Congressos de la capital, en la jornada inaugural del festival Ull-Nu. Però si no tenen espera, ja en poden tastar un avanç al flamant, prometedor tràiler que ahir mateix va penjar al Youtube. Cinquanta segons escassos d’un gènere singularíssim —el del curt— en què Areny també s’estrena i que té uns requisits ben específics: “Es tracta de plantejar la situació principal, qui és el personatge i quatre pinzellades que ajudin l’espectador a fer-se una idea del que passarà. Però sense rebentar l’argument, cosa especialment delicada en un curt.”

Al de Wolves —rodat al juny a Engolasters i Adrall— hi veiem successivament Férriz a la carlinga del seu Spitfire, acabat de tocar i traient una fumera de por; Férriz emergint del llac on ha anat a espetegar després de llançar-se en paracaigudes; Férriz ocult en un raconet de no sabem on, fent callar algú —no sabem qui— que l’acompanya; el caça de Férriz caient al buit i Férriz carregant silenciosament l’escopeta. Res més. De fons, l’estupenda banda sonora escrita per Migue Espinosa i Carlos Lozano, i els lladrucs —en alemany— dels dos soldats que l’empaiten. I si no sabéssim que Férriz és de ferro, una mica de basarda sí que en fa.

El resultat final, diu Areny, és superior a les expectatives que tenia en embarcar-se en aquesta aventura, el maig passat: “No comptàvem ni a rodar la seqüència aèria en un avió de veritat —i volant— i tampoc a poder-hi afegir efectes especials. Com és comprensible, estic contentíssim.” L’avió —els ho hem explicat aquí mateix— no va ser un venerable Spitfire sinó un igualment fotogènic Yakolev dels anys 70, però no ens posarem ara llepafils; i els efectes digitals han permès recrear en la postproducció tant l’estela negra que deixa l’aparell com els núvols que decoren el cel: “Imprescindibles per donar sensació de moviment: contra un cel blavíssim com el que teníem el dia que vam rodar la seqüència aèria, hauria semblat que l’avió estava aturat.”

L’estrena oficial, ja s’ha dit, divendres que ve a Ull-Nu. La seguirà, amb data encara sense tancar, una nova projecció als cines Illa, i d’aquí al periple de festivals reglamentari, en el que és la vida activa habitual d’un curtmetratge. I si amb tot això no n’hi havia prou, sàpiguen que Areny es posa avui mateix a treballar en el seu segon curt: una personalíssima versió negra de la llegenda de la Creu dels Set Braços: ja saben, el xaval innocentot que un dia, sense voler, pela d’un tret un dels set amics que li havien volgut fer una brometa pesada al mateix lloc de la creu. Amb el tirabuixó tirant a gore que el cadàver mai no va ser trobat, i que la creu va perdre aquell dia, quina casualitat, el braç que li falta. Glups.