Armènia també és ‘aeterna’

Miquel Huguet publica els facsímils d’una quarantena de documents que repassen la mil·lenaria història d’aquesta nació del Pròxim Orient.

Se’n recorden d’Andorra Aeterna? Sí, home, aquella sensacional, fabulosa aventura bibliòfila que Miquel Huguet va emprendre fa un lustre i que es va materialitzar en un volum portentós (el poden consultar a la Nacional) que inclou una quarantena de facsímils que resumeixen mil anys llargs de la història andosina. Exactament, des de la Carta Pobla –suposadament datada el 805 i firmada ni més ni menys que per dos emperadors, Carlemany i Lluís el Pietós, i un fake com una catedral, però aquesta és una altra història– fins al decret imperial expedit el 27 de març del 1806 per un altre emperador, Napoleó, que restituïa la quèstia i, de passada, la institució del Coprincipat.

Recordaran també que Huguet va reincidir el 2017 –quina casualitat– amb Cathalonia Aeterna, una vuitantena més de documents, des del privilegi que Carles el Calb va concedir el 877 als ciutadans barcelonins fins al bescantat Decret de Nova Planta amb què el primer Borbó espanyol va liquidar  el 1715 les institucions seculars de Catalunya.

Doncs bé, el nostre home hi torna ara amb una tercera incursió en el món de l’alta bibliofília. I encara més rebuscada que les dues anteriors: Armenia Aeterna replica el concepte que ja va assajar amb Andorra i Catalunya i reprodueix en edició facsímil (des de la mida fins al gramatge del suport, naturalment els colors, però fins i tot la textura) 41 documents procedents d’arxius de França, Itàlia, Rússia, els EUA, Israel i naturalment Armènia que repassen la història d’aquesta mil·lenària (i pelet desgraciada) nació del Pròxim Orient enclavada entre Turquia, Iran, Geòrgia i l’Azerbaidjan, des de la fundació del primer regne independent, el 188 aC fins al segle XX, passant naturalment pel genocidi perpetrat entre el 1915 i el 1923 per l’imperi otomà. El concepte, ja veuen, és calcat al d’Andorra Aeterna, només que en aquesta ocasió l’edició, també limitada, s’enfila als 991 exemplars enquadernats –atenció els lectors d’estómac delicat– en pell de xai, amb el reglamentari llibre d’estudis que firmen quatre reputats orientalistes italians, que es comercialitzen al mòdic preu de 10.000 euros la peça.

No és cap ganga, això és evident, i la pregunta és per què se n’ha anat Huguet a l’altra punta del Mediterrani. La resposta és el contacte amb membres de la diàspora armènia que va fer a Miami, ni més ni menys, que va quedar de pedra amb Andorra Aeterna i que va voler replicar la idea amb la seva història: “Ell hi posa el vincle diguem-ne emocional, el que nosaltres hem fet és materialitzar-ho. Però tingues en compte que Armènia és una de les civilitzacions més antigues, que es remunta a dos mil·lennis i mig i que paradoxalment ha sobreviscut a tots els imperis que l’han ocupat al llarg de la història, des dels parts fins als mongols i els otomans”. Respecte a les dues primeres incursions aeternes, aquesta tercera té el molt prometedor avantatge que la diàspora armènia s’estén per mig món, i per això el llibre d’estudis s’ha publicat en anglès, francès, italià, espanyol i rus, a banda del reglamentari armeni.

Diu Huguet que certs col·leccionistes andosins ja han adquirit el corresponent exemplar, però si ara mateix no tenen 10.000 euros a la cartera, ben aviat en podran consultar un a la Nacional.

Un tresor a la biblioteca de casa

Si un dia se'l topen, convidin Miquel Huguet al que sigui i convencin-lo que els mostri la seva biblioteca. Més que biblioteca, una autèntica mina que deixarà sense alè qualsevol que tingui cert interès pels llibres rars, pels curiosos i també per les antiguitats com poques vegades han tingut a les mans.

Els podríem parlar de dos kamasutres perses del segle XVI, naturalment il·luminats (i molt)  que van escapar pels pèls de la revolució islàmica de l’Iran i que Huguet va adquirir a Sidó, caram, cert i gloriós dia del 1980. També, d’una bíblia copta del segle XII, del pergamí del 1723 amb els vots de pobresa, castedat i obediència d’una monja barroca i sevillana, i de centenars d’altres papers exòtics, missals, salteris, llibres d’hores, cròniques i probanzas de linaje, els documents amb què la Inquisició certificava (previ pagament) la puresa d’una família que aspirés a títol nobiliari. Però ens quedarem amb la taula sumèria d’aquí dalt, adquirida fa “uns anys” –no concretarà més, no insisteixin– a la localitat libanesa de Saida que és un exemplar no direm que únic, però hauran d’anar al Louvre si en volen veure de similars. Amb la diferència que ells no els la deixaran tenir a les mans. Huguet, potser sí. Depèn. És diminuta, onze centímetres justets, i documenta una transacció de llana que va tenir lloc, atenció, en algun moment de la Tercera Dinastia d’Ur, posem que cap al segle XXII aC. Al·lucinen, oi? Natural.