Diari digital d'Andorra Bondia
Andorra, arquitectura, Dilmé, Bohigas, Escorsa, Puig i Cadafalch, casa Lacruz, Casa Torrallardona, hotel Valira, centre esportiu d'Ordino, Meritxell, Mackay, Martorell, MBM, Bofill, Aixàs, Pujal
Andorra, arquitectura, Dilmé, Bohigas, Escorsa, Puig i Cadafalch, casa Lacruz, Casa Torrallardona, hotel Valira, centre esportiu d'Ordino, Meritxell, Mackay, Martorell, MBM, Bofill, Aixàs, Pujal

Arquitecte olímpic, rastre andorrà


Escrit per: 
A. Luengo / Perspectiva de Santa Eulàlia d’Encamp, segons la reforma que es va projectar el 1992 (Il·lustració: Ordenament Territorial).

Enric Dilmé reconstrueix la trajectòria d’Oriol Bohigas, des del santuari de Meritxell fins al centre esportiu d’Ordino.

És molt probable que el lector passi, visqui, treballi o simplement visiti alguna de les obres que l’arquitecte Oriol Bohigas, l’ideòleg urbanístic de la Barcelona olímpica –i de les places dures, glups, pensin només en la de Sants–, ha deixat per aquí dalt des que a principis dels anys 70 va estar a punt, però molt a punt, d’embarcar-se en el nou santurari de Meritxell. És cosa sabuda que Bohigas (Barcelona, 1925) va ser juntament amb els seus companys del despatx MBM –Josep Martorell i David Mackay–, així com tambe de Ricard Bofill i, per part local de Pere Aixàs i Albert Pujal, un dels noms inicialment triats per l’ahores síndic, Julià Reig, per tirar endavant el santuari que es pretenia erigir en el lloc del que el 1972 havia devastat el foc. L’aventura es va tórcer quan el monumental, faraònic projecte original –amb un aüeducte que havia de travessar Mereig i connectar Meritxell amb l’altre costat de la vall– va quedar reduït al que avui coneixem. Bohigas i els seus companys de MBM, així coom els socis locals –Aixàs i Pujal– se’n van descavalcar i al final la glòria del nou santuari va ser tota de Bofill.

Doncs aquest va ser el primer –i frustrat– contacte arquitectònica de Bohigas amb el nostre racó de món. Si en parlem avui és perquè Enric Dilmé, embarcat els últims temps en una sensacional feina de divulgació del patrimoni arquitectòinic contemporani –ja s’havia detingut en Domènec Escorsa i en Puig i Cadafalch, i de tot plegat ha deixat una monumental síntesi a Arquitectura de la segona meitat del sgle XX, a quatre mans amb Xavier Orteu– hi torna ara amb Oriol Bohigas a Andorra, on repassa de forma sistemàtica el rastre que el pare de la Vila Olímpica, del Museu del Disseny –la cèlebre i polèmica grapadora de la plaça de les Glòries– i de la Universitat Pompeu Fabra, tots tres a Barcelona– va deixar per aquí dalt. Trobaran el patracolet exactament aquí: http://www.enricdilme.com/sites/default/files/ORIOL%20BOHIGAS%20A%20ANDO...

Són en total quatre projectes, Meritxell de banda. I el mes sorprenent és el conjunt residencial de la CASS a Prada Casadet, aixecat el 1983 per l’anomenat Grup Taure –José Luis Orobitg, Aleix Dorca, Alfons Valdés i de nou Aixàs– però que va haver de superar a instàncies de la CASS –no gaire convençuda, es veu, amb el resultat del concurs convocat ad hoc– una mena de revàlida amb Bohigas com a inquisidor màxim. Òbviament, van aprovar, però com diu Dilmé, “no devia ser gaire divertit per a algú com Aixàs, que ja comptava ma dos premis FAD, que el tractessin de passarell”. La segona intervenció va ser la reordenació de l’entorn de Sant Martí de la Cortinada, que ja preveia –som al 1983– el desdoblament de la carretera i a qui devem l’aspecte actual del cementiri, l’arbrat perimetral i la zona d’aparcament. I la tercera, l’ampliació de Santa Eulàlia d’Encamp (1992). Es tractava, diu Dilmé, d’incrementar la capacitat del temple –que en l’última reforma, a principis del segle XX, havia perdut la capçalera romànica– i dotar-lo a la vegada de nous espais d’usos no litúrgics. La solució salomònica de Bohigas i companyia va ser aprofitar el buit que va deixar l’antic cementiri, desamortitzat, per ubicar-hi, soterrats, totes les noves dependències, i liquidar sense manies l’absis per allargar la nau per la capçalera, “evitant el mimetisme del romànic” –diu el mateix Bohigas– “i adoptant materials propis de la cultura actual”.

I arribem finalment al Centre esportiu d’Ordino, projectat el 1992 i que va haver de resoldre l’“efecte esgtrany” que –diu Dilmé– havia causat el desplaçament de la carretera general fins a l’emplaçament actual. La solució va ser ubicar un equipament públic –el Centre esportiu, és clar– sense robar-li el plànol a l’skyline del poble. La pròxima vegada que hi passin, rumiïn si se’n va sortir. No era fàcil, d’acord, però com a mínim des de Santa Bàrbara, diríem que no gaire...

Pug i Cadafalch ‘perd’ tres obres

Dilmé també ha prestat especial atenció a Josep Puig i Cadafalch. Segons ell, les úniques obres que se li poden atribuir fefaentment són la casa Torrallardona, a l’avinguda Meritxell de la capital i avui completament desnaturalitzada; el portal de Sant Esteve que dona a la placeta del mestre Fontbernat (1945), i la Casa Lacruz d’Escaldes (1940), que inicialment havia de ser un hotel de proporcions molt més ambicioses. Cauen de la llista el tercer pis del campanar de Sant Esteve, la casa Claverol i, sobretot, l’hotel Valira d’Escaldes: Dilmé sosté que l’esbós que se’n conserva correspon a la del primigeni hotel que anava al solar de la Casa Lacruz.

Andorra
arquitectura
Dilmé
Bohigas
Escorsa
Puig i Cadafalch
Casa Lacruz
Casa Torrallardona
hotel Valira
centre esportiu d'Ordino
Meritxell
Mackay
Martorell
MBM
Bofill
Aixàs
Pujal
Número de vots: 254
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic