L’escriptor canillenc deixa provisionalment el fantàstic i debuta en la poesia amb ‘La noche roja’.
Anàvem a dir que David Arrabal també rima, que era un titular facilet i aparentment oportú. Però resulta que no, que l’escriptor canillenc no rima. Perquè no vol i perquè rima i ritme semblen avui vicis plistocènics, una raríssima parafília, quan la realitat és que perpetrar un sonet és un dels pocs actes poèticament revolucionaris que caben avui. Però no és el cas, i Arrabal s’estrena en la poesia amb La noche roja, una col·lecció de poemes escrits en el vers lliure que s’ha convertit en reglamentari, per no dir l’únic que admet la nostra pobra, bruta, trista, dissortada época.
De fet, ell mateix és un vers lliure de les nostres lletres, un marcià que es va atrevir primer amb el gènere fantàstic i les aparicions d’El final de todos los inviernos i després amb el poema èpic estil Blake, per entendre’ns –amb Miratges, premi Martí i Pol fa tres cursos. Doncs resulta que el narrador Arrabal també té una vena poética, tot i que dir-li poemari a La noche roja és inexacte, adverteix, perquè no tenen cap unitat temàtica, ni conceptual, ni tampoc formal. Escriu el nostre home d’avui una poesía directa, sense trucs, artificis ni floritures. Sense retòrica ni pretensions, que apel·la a l’experiència del lector i que de tant en tant encerta la tecla i fer vibrar el lector.
No és poc bagatge perquè igual que un bell morir tota una vida honora, uns versos memorables justifiquen ells tots sols la petita vanitat en què consisteix avui publicar un volum de poesía. Doncs La noche roja en té uns quants d’aquests versos: Si esto es un sueño,/ lluvia que n moja/, terminemos esta cerveza”, en son tres; “Todas las palabras/ huyen al verme llorar”, dos més, i aquí van els nostres preferits: “Grandes momentos se esconden/ tras el cemento de una tumba”.
Filsofia de barra? De barra de bar? No exactament, diu. “Filosofia de sis metres quadrats, els que fa l’habitació en què passo hores abocat sobre la página en blanc intentant donar forma a les idees”. A La noche roja ens parla una mica de tot: d’amor i també de desamor, del mon destartalat que ens ha tocat viure –“De vegades venen ganes de fotre-li una puntada de peu i arrencar a córrer”- i sempre amb un molt reconeixble toc entre gòtic i emo que emparenta el llibre, diu, amb El final de todos los inviernos: “Tinc el convenciment que al lector d’aquella primera novel·la li agradarà aquest volum”, augura.
Si s’ha decidit a tastar el vers és perquè “hi ha emocions i sentiments que no es poden expressar en una novel·la”. I no vol que sigui dit que fa anys, potser en ujna altra vida, ja va exercir com a lletrista d’una efímera banda de rock que ha passat justament a l’oblit, diu. A l’hora de buscar-se parents, Arrabal no es moca amb mitja màniga: a més de Blake, al sac de les influencies hi posa ni més ni menys que Homer – “Ara mateix estic tinc l’Odissea a la tauleta de nit”- i Dante, i quan es posa terrenal es treu de la màniga Miguel Hernández. No és l’única nota pintoresca que aporta a la lírica nacional: a Arrabal també li agrada recitar els seus poemes, com a Teresa Colom. Ho va fer dijous a la Puça, ho fa al cedè que acompanya el volum –a dues veus amb la cantant Lydia Gregory- i ho farà els pròxims mesos a la Fada.
En fi, que ja poden manar afegint un altre autor a la nòmina de poetes locals, al costat dels de Martín Blanco, Nacho Mayo i, no ens el descuidem, David Gálvez, per dir només el que s’han estrenat els últims temps. Si ens ho diuen fa un any, no ens ho creiem.