Si formen part de la primera generació de nens del postfranquisme, i eren dels que posem que a mitjans dels 70 es quedaven de pedra quan passaven en cotxe per l’A-7 i a l’altura de Parets veien aparèixer les formes i sobretot els colors absurds i descontextualitzats de la fàbrica Tipel, no es poden perdre l’exposició que fins al 28 de maig dedica Artalroc a Eduard Arranz-Bravo (Barcelona, 1941). No se la perdins perquè trobaran a la vintena d’obres –olis, dibuixos i bronzes– l’eco d’aquella intervenció epifànica que el va consagrar una mica més com el guru de la nova figuració catalana (i espanyola) amb deriva pop. Més a teles com Xina, Libra, Joy IV, Green Hip, Reality i Content que no a la sèrie Roots o a les escultures plantades capritxosament a la sala, és veritat. Però l’eco del paradís infantil –l’única pàtria de l’home decent, ja ho saben– hi és. No ho dubtin. El comissari, Gabi Serrano, les ha reunit totes sota el lema New Man, i constitueixen no una antològica, que a Arranz-Bravo li fa quasi urticària, sinó un periple per l’últim decenni creatiu de l’artista. En la inauguració d’ahir, molt anys 70, va protagonitzar una performance ben poques vegades vista per aquí dalt: va agafar els pinzells, uns quants quilos de pintura vermella i negra, una tela mida XXL –posem que 200 per 200 centímetres– i durant un quart d’hora va improvisar (?) una tipografia suposem que inèdita per a la dedicatòria – “A Andorra, A B”– que ens deixarà com a penyora: per alguna cosa és el mestre de la pintura automàtica. El crític Ricard Planas firma, en fi, el catàleg, i l’exposició es completa amb un taller infantil de pintura automàtica, precisament, a càrrec d’Helena Guàrdia (22 d’abril) i el segon vermut a Artalroc, el 20 de maig amb Carme Tinturé i el mateix Arranz-Bravo. Tipel, Rosebud i la magdalena proustiana a l’antic CIAM: qui ho hauria dit mai?
