"Soc el primer a qui temptava la idea de revestir Casa de la Vall. Hauria sigut com ressuscitar un dinosaure. A quin paleontòleg no li seduiria la idea? Però, era necessari? I sobretot: no esborraria una part de la història del monument, precisament l'última, la més coneguda i instagramera?"
Aquest és el dilema que planteja l'arquitecte Enric Dilmé, artífex juntament amb el restaurador Eudald Guillamet de la rehabilitació de Casa de la Vall que vam estrenar al desembre. Se'l planteja ell i som legió els que li hem anat els últims mesos al darrere perquè ens ho expliqués. I el cert és que és més una pregunta retòrica que no un dilema, perquè el final ja el sabem: Dilmé i Guillamet –i el síndic, que era qui en aquest cas tenia la primera i l'última paraula– van optar per la solució conservadora i la façana de Casa de la Vall ha mantingut la pedra vista, la falsa pell que li van deixar a la reforma integral del 1962, auspiciada pel síndic Julià Reig i executada pels arquitectes catalans Ros de Ramis i Josep Caneda. I diem bé, falsa, perquè fins aleshores i durant els seus primers 382 anys de vida, la façana va lluir l'arrebossat reglamentari de totes les cases pairals. Era un signe d'estatus i una eficient solució tècnica que ajudava a combatre el fred a l'hivern i la calor a l'estiu. Si Ramis i Caneda van donar amb el beneplàcit de les autoritats del moment l'esquena a quatre segles d'història és perquè als anys 60 del segle passat s'havia imposat el que Dilmé en diu petrofília, la mania de la pedra vista, "la idea que el primigeni era la pedra vista i no l'arrebossat: els revestiments eren percebuts com un afegit que amagava l'autèntica essència dels pobles de muntanya". El patrimoni, diu, s'estava convertint en un objecte més de consum, i al turista calia donar-li el que esperava d'una casa més so menys noble pirinenca: pedra, molta pedra.
Dilmé és perfectament conscient del que anomena la "mirada del turista", i adverteix que ni tota l'arquitectura vernacular era de pedra vista ni tota estava arrebossada: "Una borda, cabana o edifici auxiliar no s'arrebossava; les cases pairals, sí, si la butxaca dels propietaris ho permetia". I les esglésies, que no només estaven revestides d'una capa de calç, sinó pintades, tant per dintre com per fora. Casa de la Vall no era òbviament una borda. Però si tenien les coses tan clares, per què van optar per conservar l'arrebossat del 1962, que no deixa de ser un fals històric, per molt que hagin passat sis decennis?
D'entrada, pel motiu obvi que sindicatura els va encarregar la rehabilitació de l'interior de Casa de la Vall, no de la façana, que d'altra banda –afegeix– no patia cap patologia derivada de l'absència d'arrebossat. Dilmé repassa a continuació els altres retocs, alguns d'ells estructurals, que va comportar la intervenció del 1962: no només es va afegir la tronera del costat del roc de la Vall per guanyar simetria i es va obrir tant la porta posterior com una primera filera de finestrons, sinó que es van reforçar els solers amb bigues metàl·liques que es van amagar amb falsos sostres, es va inventar l'actual escala monumental de volta catalana –una tecnologia que a l'època només s'havia assajat a l'hotel Rosaleda d'Encamp– i es va construir del no-res l'hemicicle que avui coneixem, "per apropar-lo a la idea que el visitant podia tenir d'un parlament: res a veure ni amb el passat de Casa de la Vall ni amb l'arquitectura vernacular".
Sabent tot això, i tenint en compte que poques persones, per no dir ningú, recorden com era Casa de la Vall abans de Ros i Caneda, les preguntes que es van posar Dilmé i Guillamet van ser: mereix aquesta Casa de la Vall del 1962 ser conservada? Calia revertir aquella intervenció? També els retocs estructurals o només l'arrebossat? En aquest cas, què hauria passat amb l'edifici del nou Consell General, que es va revestir de pedra, recorda, en homenatge precisament a la veïna Casa de la Vall: "Caldria també arrebossar-la?"
El dilema, ja que hi som, el fa extensiu al patrimoni romànic: la nau interior de Santa Coloma, sense anar més lluny, no es va repicar totalment fins als anys 80, després per tant de Casa de la Vall: caldria també tornar-la a revestir? I el campanar, que encara conserva vestigis de la pintura original, caldria repintar-lo? O Santa Eulàlia d'Encamp, que es va decapitar en data tan tardana com el 1989, quan es va enderrocar l'absis romànic? Ja veiem que Dilmé s'ha preparat el camí per a la conclusió final: "No veig cap urgència a revestir -ne els paraments, a la vista que no hi ha patologies associades i que comportaria una despesa important. I no cal córrer, no sigui que per la teoria del pèndol caiguem en l'altre extrem sense rumiar-hi prou. Perquè no es tracta d'un problema tècnic, sinó de criteri. I quan parlem de monuments, la contenció acostuma a ser una bona elecció. A més, Casa de la Vall no acaba amb nosaltres. Seran les generacions futures les que decidiran què fer-ne segons la percepció que en tinguin. I de ben segur, serà diferent de la nostra".
