La història és coneguda, d’acord, però també tan rocambolesca que mereix ser explicada una vegada més, sobretot si qui ho fa és el mateix protagonista. Parlem de Carlos Mancho, catedràtic d’Història de l’art a la Universitat de Barcelona i l’home que el desembre passat va descobrir el fragment mural de Sant Cristòfol d’Anyós que es creia perdut des del 1955. En mans d’un col·leccionista particular francès que prefereix conservar en l’anonimat. Va ser durant la pandèmia, diu. Un col·lega seu que viu i treballa a Sant Petersburg el va contactar per demanar-li un article per a una revista d’història russa. “En un cert moment d’aquella relació epistolar li va enviar unes fotografies de pintures romàniques que ell creia que em podien interessar. Les vaig anar revisant i em vaig quedar de pedra quan enmig d’aquelles imatges em va semblar reconèixer-hi el Sant Cristòfol. I en color! Com podia ser, si estava perdut? Vaig anar al volum andorrà de Catalunya Romànica i no, no m’equivocava: era el Sant Cristòfol”. Va trigar dos anys, dos, a convèncer el col·leccionista que li permetés visitar-lo, la condició va ser l’anonimat, i al desembre feia públic el sensacional descobriment.

L’atzar va jugar un paper decisiu en aquesta història. En primer lloc, que per motius personals Mancho tingués cert vincle afectiu amb les pintures d’Anyós va fer, diu, que l’alarma saltés de seguida que les va veure desfilar davant dels seus ulls: “I això que no estava fent res sobre el romànic andorrà. El més que m’hi havia acostat era al pallarès. Però les havia incorporat al meu registre emocional, que es va activar en el moment just”. Encara més: els propietaris actuals, que van adquirir la peça en una subhasta que va tenir lloc al Palais Galliera de París el 5 de desembre del 1973, n’ignoraven la procedència. La succinta i molt genèrica nota del lot era: “Pintura romànica pirinenca”. Per algun motiu que desconeixem, diu Mancho, des que va sortir a subhasta per primera vegada, el 1955 –quan traspassa el baró Cassel, el mateix dels frescos de Santa Coloma, quina casualitat, que havia adquirit el Sant Cristòfol el 1943– algú decideix eliminar-ne la procedència andorrana. La pregunta era òbvia: i ara que els actuals propietaris saben de forma fefaent d’on prové, se’ls ha estovat el cor, potser els ha tocat la fibra sensible i s’han mostrat interessats en un hipotètic retorn? “N’estan assabentats, és clar que sí, però la sensibilitat la van demostrar quan van decidir invertir els seus diners a adquirir l’obra”.

Perquè la casualitat ha volgut que l’aparició del Sant Cristòfol d’Anyós coincideixi amb el retorn dels frescos de Sant Esteve. A canvi de 2,75 milions més impostos, ja saben, que el Govern va abonar a l’agost als hereus de Ròmul Bosch. Avui s’exposen feliçment a l’Espai Columba i al costat del conjunt mural de Santa Coloma, que va tornar el 2007 de l’exili per 3,7 mòdics milions més. Existeix alguna remota possibilitat que recuperem un dia alguna de les peces del nostre patrimoni romànic que van sortir als anys 20 i 30 del segle passat? Potser la resta dels frescos de Sant Esteve, avui repartits entre l’MNAC de Barcelona i el Prado madrileny? O el Sant Gregor i el Sant Silvestre de l’arc de l’absis de Santa Coloma? Els d’Engolasters? Els de Sant Romà de Vila? Mancho es mostra francament escèptic: “Aquestes peces van sortir a través de transaccions que certament no superarien els estàndards actuals però que tenien l’aparença d’un contracte i per tant guardaven les formes legals”. No coprocedeixen d’un espoli ni molt menys d’un saqueig ni d’un botí de guerra i no són per tant legítimament reclamables. Les que pertanyen a col·leccionistes particulars –el Sant Cristòfol, per exemple– encara podrien ser objecte d’un acord econòmic, i tant els frescos de Santa Coloma com els de Sant Esteve són una prova que aquesta via pot tenir èxit. Però els que estan en mans d’institucions públiques són gairebé impossibles de recuperar amb la legislació actual, perquè les empara el principi d’indivisibilitat de les col·leccions. “De totes maneres, en lloc de lamentar-nos pels tresors que no tenim, el que hem de fer conèixer i estimar les que sí que tenim, i alimentar l’interès per les desaparegudes amb les eines que tenim, que són moltes i de qualitat.

Incorporar-les al registre emocional per si un dia ens topem de forma inesperada amb una fotografia que ens envia un col·lega des de l’altra punta del món”.

Difícil, però no impossible. Ja ha passat una vegada.