Hi havia als anys 70, primers 80, un grapat de llibres que no podien faltar a la (modesta) biblioteca d'una família posem que de classe mitjana regularment llegida: posem que parlo de Un millón de muertos, Cinco horas con Mario, Al tercer año resucitó, la col·lecció RTV, i de les novel·les en què es basaven les sèries televisives que triomfaven a l'època –Shogun, Vientos de guerra, fins i tot Holocausto. Per no parlar de Los Hollister, Los Tres investigadores i Los Siete Secretos. Una altra d'aquestes novel·les amb lloc fix a l'alineació dels 70 era Viento del Este, viento del Oeste, potser en l'edició de Casal i Vall –que petit és el món– de què parlàvem l'altre dia. Si va ser aquest el seu cas, amable lector, segur que el nom de Pearl S. Buck s'ha quedat gravat a foc en la seva memòria sentimental, encara que no arribés mai a llegir Viento del Este, viento del Oeste, i que només sentir-lo –o llegir-lo– li hagi tocat no sé què allà dintre. La magdalena proustiana de vegades agafa la forma d'un llibre.
Doncs això és el que em va passar a mi l'altre dia quan el meu amic Jan em va xivatar la imminent novetat de Trotalibros, Un corazón orgulloso, que no forma part del Top 5, probablement ni tan sols del Top 10 dels títols més coneguts de Pearl S. Buck –de fet, la traducció al castellà és avui introbable, i mai no s'ha traduït al català– però precisament per això té tot el sentit que Trotalibros la rescati del cementiri dels llibres oblidats.
En realitat, la culpa és de Marisa Muñoz, la correctora de l'editorial, que recordava Un corazón orgulloso com la lectura que va revolucionar la família cert estiu de finals dels 70. A ella, que tenia 13 anys, li van concedir l'honor de compartir aquell títol iniciàtic, se li va quedar enganxat com una paparra i quatre decennis després, quan el va voler recuperar, havia desaparegut, és clar, de la biblioteca domèstica, i només en va localitzar un exemplar d'enèsima mà. Quadrava com anell al dit amb la dèria de Trotalibros d'exhumar "clàssics injustament oblidats", i el Jan no s'ho va pensar dues vegades.
Què té, que la faci especial, la vida de Susan, la protagonista de Un corazón orgulloso? A banda que s'escapa totalment del xoc cultural que l'autora reflecteix a les novel·les més conegudes –Pearl S. Buck era filla de missioners presbiterians i es va criar a la Xina prerevolucionària, i aquest és l'univers de la trilogia de Wang, de Viento del Este, viento del Oeste, de Pabellón de mujeres, de Estirpe de dragón i de Carta desde Pekín. Un corazón orgulloso no té res a veure amb aquest paisatge i emparenta directament amb Vera, d'Elizabeth von Armin, i Eran hermanas, de Doroth Whipple, totes dues publicades per Trotalibros i que tenen en comú que exploren la lluita d'una dona (Lucy, a Vera) o tres (Lucy, Charlotte i Vera, a Eran hermanas) per trobar el seu lloc en un món que els ha reservat un lloc secundari, un paper de comparsa i a l'ombra del marit de torn. Un corazón orgulloso recupera aquest neguit en la figura de Susan, esposa abnegada i feliç (?) mare de família que es descobreix un talent innat per a l'escultura. Com Adam i Eva quan proven la pometa de l'arbre prohibit, ja ha begut oli: deixa enrere la innocència original i en endavant la consumirà un dilema que molt probablement el lector –home o dona, és igual– hagi experimentat en major o menor mesura. El dilema, i ara és l'editor qui parla, "entre l'entrega absoluta a la família i l'impuls per fer realitat la seva vocació artística, el conflicte entre el deure i el desig, entre la vocació i el matrimoni, entre encaixar al motlle del que s'espera d'ella i pagar el preu de la llibertat, que no és altre que la soledat".
Recordin que estem parlant dels EUA dels anys 30, i que el primer (i gairebé l'únic) que s'esperava d'una dona en aquella època és que complís amb el seu deure d'esposa i mare. Susan no va transigir, com sembla que tampoc ho va fer l'autora: com diu Muñoz a la Nota de la correctora que li ha cedit l'editor, "també ella [Pearl S. Buck] va desafiar les normes establertes, va lluitar per afirmar la seva independència en un entorn dominat pels homes, i també va passar pel divorci, que a l'època comportava un fort estigma social".
Un corazón orgulloso, sisena novel·la en la prolixa bibliografia de l'autrira, es va publicar el 1938, just l'any que va rebre el premi Nobel de literatura: va ser la primera escriptora nord-americana a rebre aquest guardó, i el meu amic Jan està especialment orgullós perquè es tracta del tercer Nobel del seu catàleg, després de François Mauriac (Thérèse Desqueyroux) i Halldór Laxness (Gente independiente). Un corazón orgulloso arriba avui mateix a les llibreries, i si han arribat fins aquí, es mereixen un secret: com que Trotalibros no para, dilluns que ve més. Una altra novel·la de Von Armin, la cinquena del segell.
P. S.: Si encara no el tenen, recordin que aquest maig ha estrenat Magallanes, la col·lecció de no-ficció, amb Nueve exploradores frente a lo desconocido, de Grassic Gibbon.
Any de traspàs a Guadalajara: Cultura vol tornar-hi el curs que ve
No hi haurà aquest any expedició andosina a Guadalajara (Mèxic), la fira literària més important del circuit hispà, amb el permís de la de Madrid. Sorprèn, sobretot després que la tardor passada hi desembarqués una nodrida delegació nostrada, amb el mateix Arimany, David Gálvez (Medusa) i Lluís Viu (Editorial Andorra). Tots en parlaven meravelles en tornar, començant pel director de Cultura, Joan-Marc Joval, que també s'hi va desplaçar. Però aquest curs no es podrà repetir per qüestions pressupostàries: la bossa dona per Madrid, Barcelona i Organyà. Però la voluntat, assegura Joval, és tornar-hi al més aviat possible, amb parada pròpia i no només editors, sinó també autors. Veurem l'any que ve.
