Diari digital d'Andorra Bondia
Toni Fernández al costat de la primera peça que va comprar: ja fa 55 anys.
Toni Fernández al costat de la primera peça que va comprar: ja fa 55 anys.
Gravat dels antics consellers: pot ser a Casa de la Vall?
Gravat dels antics consellers: pot ser a Casa de la Vall?
L'emblemàtic drac, pintat sobre un antic capitell.
L'emblemàtic drac, pintat sobre un antic capitell.

Artefactes del record


Escrit per: 
Alba Doral / Fotos: A. D.

És una mostra “amable i profunda”, diu el factòtum d’aquest desplegament de tresors que és Testimonis de la Seu (insistim: els queden pocs dies, sols fins al 7 de març, a La Cuina). Després, afortunats nosaltres, que el tenim de guia, inicia el recorregut apuntant a la peça primigènia de la col·lecció, una antiga premsa de vi que porta amb ell 55 anys, treu pit.  S’enalteix de l’àmbit de la mostra més relacionat amb la pagesia –amb els objectes dels oficis convertits en cognom, que donen nom a les cases: Fuster, cal Terrissaire, ja saben– i amb els modus de vida i l’arquitectura tradicionals. Els cremalls, amb la creu a dalt (per beneir la casa o perquè no s’escolin les  bruixes?) o els estripagecs, que Seu avall se’n deien més aviat llangardaixos. Les esquelles. Atenció a la “bogeria” d’ornamentació de les corretges. La mateixa delicadesa que exhibeixen les rabastes, bandes de cuir que es lligaven als  lloms de les bèsties perquè els carros no els vinguessin a sobre, uns estris genuïnament pirinencs. 

Al segon àmbit Fernàndez l’anomena (per a si mateix) el dels mandataris, amb una figura cabdal per a ell i tan mal coneguda i reivindicada per a la resta (com és possible? Quants cardenals han corregut per aquestes terres?), la de Salvador Casañas. El comissari i propietari del fons confessa que aquesta és la part predilecta. Atenció a les ornamentacions de la casulla, amb el pegat original, propi de l’ús continuat, o el drac pintat sobre el que devia ser capitell d’una església de la Seu avui inexistent, apunta, sense més dades. El va recuperar, amb algun altre objecte que es conservaven en una antiga casa adjacent. 

Vigilin amb la profunda ironia de Fernández, perquè col·loca trampes a l’espectador. Si dins d’una vitrina veiem un desplegament d’objectes es revesteixen d’importància, però potser és un error de judici. També bromeja amb el ganxo de Sant Ermengol  que va donar nom a un poble. En canvi, precisa, sí que amb un estri com aquest van rescatar del riu un noble assassinat sota el pont d’Espia. Hi recull l’episodi a l’apartat diguem-ne gràfic. Hi ha un antic plànol de Castellciutat sobre tela (la segona peça que va incorporar a la col·lecció) o gravats d’antics consellers andorrans deliberant amb els cremalls per testimoni. 

El recorregut per la comarca (i més enllà) s’atura a Ribera d’Urgellet, amb referències a les mines d’Adrall, un record als treballadors que arribaven des del nord de la Península (Cantàbria, Astúries, Galícia) i com alguns s’hi van establir i crear negocis aquí. Els primers gelats, de la mà de Clemente López (la nissaga encara continua, al cap del passeig). Ho recorda un artefacte de l’ofici que, no obstant això, no devia ser la seva. Fixem-nos en la bandera republicana de la decoració. 

Aquest “homenatge a la gent que va venir de fora” (i que no sempre va ser exquisidament tractada, retreu aquest amant del passat) obre la porta a un altre recorregut possible -la mostra no s’esgota en una sola passada ni de lluny-, el del passat comercial i industrial que presagiava un futur que no va ser. O que està en franca decadència, si ho preferim. Per exemple, molts sabran, però una quantitat similar (o més gran) ignoren que a la Seu hi havia una fàbrica d’esquís, la Sociedad Anónima de Manufacturas Industriales Deportivas, que va funcionar fins a la dècada del 1980. La signatura del tècnic responsable, Juan Poll Puig, queda reflectida. 

Mostres d’humor
D’aquesta activitat industrial avui pràcticament perduda a la ciutat també hi ha testimoni de la mitja dotzena de fàbriques de sifons i gasoses que hi havia, com Carbónicas Hernández; L’Andorrana, de Hijos de M. Babot, o Argerich, que en tancar a la Seu i Organyà es van desplaçar fins a Esterri d’Àneu. Atenció ingenus, per aquí hi ha una altra de les mostres de sentit de l’humor del comissari: què hi pinta un Tintin? Mirin als costats, a l’Hernández i Fernández, transsumpte dels Dupont et Dupond. 

De l’activitat comercial també hi ha profusió de testimonis. Fernández té prou material com per muntar un vell estanc: un minúscul tauler, unes reixes i l’espai, tot just, tot just, per permetre estar-s’hi al darrere al comerciant. I només és un dels exemples que corren per la mostra. 

Entronca amb aquesta activitat l’homenatge específic que Fernàndez dedica als fotògrafs de la ciutat, que van ser tants i tan prolífics. Amb una mirada especial per al recentment desaparegut Arturo Carné. D’ell hi ha, per exemple, una d’aquelles  càmeres antigues que relaten la història de l’ofici. Postals, banderoles per als turistes fetes a partir de les vistes que reproduïen. I per què hi ha tota aquella col·lecció de retrats penjats de cap per avall? Es tracta d’un diguem-ne retret del propietari de la col·lecció.Són les fotografies que ha trobat, tan sovint, llençades a les escombraries i romanen inidentificades, restes d’una memòria familiar de la qual tants es desfan sense recança, sembla ser. 

Si a l’activitat esportiva ja en fèiem esment amb els  esquís (i el dia de la inauguració no hi eren. Fernández va actualitzant el recorregut, per mantenir-nos entretinguts), també hi ha els diguem-ne prolegòmens del que després seria una de les activitats capdavanteres a la ciutat, el piragüisme. Així, l’exposició inclou els flotòmetres amb els quals la canalla, d’antuvi, feia incursions riu avall. 

testimonis
Seu
exposició

Compartir via

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte