La primera és òbvia: ¿què és, un rabequet?
Doncs un instrument antiquíssim de la família dels cordòfons: hi ha els que se’n diuen de corda polzada –guitarra, mandolina, ukelele, arpa– i els de corda fregada: violí, viola, violoncel... El rabequet és d’aquests últims.
Quan diu antiquíssim, ¿què vol dir, exactament?
A la Península ja hi va entrar al segle VIII, amb les primeres invasions sarraïnes: venia de l’Àsia central, i als països àrabs va evolucionar fins a convertir-se en el rabab: d’aquí ve rabequet. Al segle XII hi ha una segona onada, però aquesta vegada des de Bizanci, i a través del nord d’Europa. S’estendrà per tot el país gràcies als camins de la transhumància. I als pastors, que eren els que el tocaven quan aturaven les ramades en llocs molt concrets –les mosqueres o acampadors– i aprofitaven per fer ball al poble.
Sembla un banjo...
...però de dues cordes –de budell de xai o d’ovella, per cert– i amb arc. Per això és de corda fregada, no polzada. Es pot fer de moltes maneres, però el més bàsic –que és el que toco jo– té una caixa de ressonància feta amb una carbassa seca; la tapa harmònica, de pell d’ovella, i l’arquet que frega les cordes per emetre el so, de cua de cavall, sempre. Me’l va confeccionar el luthier gironí Sedó García.
¿Fins quan es va tocar, pel Pirineu, el rabequet?
La sentència la va firmar la introducció dels instruments que a més de melòdics són també d’acompanyament, com ara l’acordió diatònic. Al rabequet li va passar com al sac de gemecs i al violí de pastor, exclusivament melòdics i que tocaven habitualment músics sense solfa. A finals del segle XVIII ja devia ser una relíquia. Però abans va tenir una mena d’edat d’or en què el tocaven no només pastors, sinó també la que en dic “gent de pas”: adobets, arreuaires, estanyets, marxants, ermitans, captaires... D’aquí el títol del disc.
Però vostè s’ha entestat a ressuscitar-lo.
Forma part indubtablement del nostre patrimoni, tot i que cal insistir que d’instruments de corda fregada se’n troben a tot el món, no són una exclusiva nostra. Al llarg del mig segle que fa que recullo el repertori de tradició oral m’he trobat sovint amb el rabequet. No de forma directa, perquè ja no quedaven músics que el toquessin, però sí en cançons i en testimonis d’informants que recordaven que el pare coneixia un home que tocava un violí de carbassa... De fet, al Pallars encara s’hi sembra la carbassa de rabequet, a la primavera.
El seu, ¿s’assembla gaire al rabequet medieval?
És una reproducció exacta a partir de les descripcions que ens n’han arribat, per exemple als capitells del claustre de la catedral de la Seu. És veritat que la caixa de ressonància podia ser de fusta, però a mi m’agrada el més primitiu de tots, el que feien servir els pastors i que construïen amb el material que tenien a mà, com ara la carbassa!
Hem d’entendre que era un instrument mort.
Al Pirineu, sí. Però, a la Península, encara és ben viu a Cantàbria, a les valls de Campoo i Polaciones, on no s’ha perdut mai. El toquen sobretot per cantar. Fa uns anys vaig conèixer en un congrés de musicòlegs de Perpinyà el santanderí Chema Puente, que és probablement el gran mestre del rabell. Me n’hi vaig anar per aprendre’l amb ell, el vaig convidar a la Trobada d’acordionistes, i sembla que alguns luthiers com Sedó García s’hi han interessat.
¿Ha aconseguit l’objectiu de revifar-lo?
Ja ho veurem. Però s’havia d’intentar, i el primer pas és donar-lo a conèixer. No es pot recuperar el que no es coneix. Però el rabequet, com de fet tanta música tradicional, té un handicap, i és que molt pocs músics d’avui toquen i canten a la vegada, i el repertori tradicional és essencialment per ser cantat.
¿Les vint cançons del disc, van ser –diguem-ne– escrites expressament per al rabequet?
Quan parlem de música tradicional hem de ser conscients que no va ser escrita com ho entenem avui; la gran majoria de les cançons són anònimes i el que he fet és triar, entre les 1.600 que he recollit al Cançoner, les que m’han semblat més adequades per al rabequet.
I n’ha triat una d’Andorra i recollida per Esteve Albert: 'El matí de Sant Joan'. Ara li demanaré que ens en canti la primera estrofa...
I tant: “El matí de Sant Joan/ n’és diada assenyalada./ Posa la brida al cavall/ i les pistoles a la xarpa./ Quan baixo carrer avall,/ carrer de l’enamorada/ ja em veig la porta tancada./ Amor meu, vine’m a obrir,/ que tinc la garba gerbada,/ les anquetes del cavall/ són blanques de rosada./ No són hores de venir,/ són hores de matinada./ Les llebres són al cau,/ es perdius a la cantada./ Els mossos ja són al camp/ i les criades fan bugada./ No són hores de venir,/ hora és de matinada...”
El disc andorrà de Blasco, sense data
Poden escoltar la vintena de temes de Cançons de captaires –pura arqueologia musical, amb peces com ara Les folies, Els goigs de Bresca, Les cobletes noves, Sant Esidro i Aigua, més aigua, a banda d’El matí de Sant Joan– com una mena d’aperitiu d’Andorra: cançons de vetllada vora el foc, que és el disc que Artur Blasco té en perspectiva: una dotzena de cançons extretes dels reculls de la musicòloga Eva Julián, de l’obra ingent d’Esteve Albert i del no menys procel·lós Obra del Cançoner Popular. Entre les relíquies d’aquesta nova entrega, Les minyones de les Valls d’Andorra i El traginer de Canillo. El disc, enregistrat al març a l’estudi de Blasco a Arsèguel i amb Yannick Lopes a la guitarra, és una iniciativa de la SAC, que encara no té data de publicació.
