Artur Blasco: ara, el cançoner andorrà

Un parell d’anys enrere Artur Blasco es va treure de la màniga Pirineu: cançons de vetllades vora el foc, una filigrana a quatre mans amb el guitarrista Yannick Lopes -format al conservatori de París i deixeble del pedagog lleidatà Emili Puig- i dotze temes d’estirp estrictament pirinenca, entre els quals, raríssimes joietes com ara Els tres dallaires, Les noies d’Olot i sobretot, sobretot, El pardal quan s’ajocava -en parlava dies enrere Albert Villaró en una Seca de la competència.

Doncs bé: Blasco torna ara la càrrega amb una segona entrega que sota el títol provisional d’Andorra: cançons de vetllada vora el foc, rescata una dotzena de cançons andorranes dels reculls de la musicòloga Eva Julián -Cançons eròtiques i de Carnaval, i Danses tradicionals i populars-, de l’obra ingent d’Esteve Albert i del no menys procel·lós Cançoner Popular. Blasco -ja saben: l’ànima de la Trobada d’Acordionistes d’Arsèguel, fundador d’El Pont d’Arcalís i autor del monumental A peu pels camins del cançoner- s’ha tornat a fer acompanyar per Lopes en un projecte nascut el maig del 2015 en la jornada sobre el folkore que va convocar la SAC.

Ell i la violinista Marién de Casemiro van clausurar el programa amb un recital de cançó tradicional, i aquí -diu la presidenta de la SAC, Àngels Mac- se’ls va encendre la llumeta: “Van cantar un grapat de cançons del país, i ens vam adonar que era una llàstima que allò no tingués continuïtat, que no en quedés constància, així que li vam encarregar que preparés un disc amb dos requisits: que fossin cançons d’aquí i que les versionés ell, les volíem en la seva veu”.

Dotze mesos després, aquella idea de bomber és a punt de convertir-se en estupenda realitat: setmanes enrere Blasco i Lopes van enregistrar els dotze temes a l’estudi del musicòleg a Arsèguel, i en qüestió de setmanes el disc serà al carrer, sota el segell de la SAC: “M’he cenyit al repertori estrictament andorrà”, diu. Això vol dir que s’ha limitat a cançons recollides in situ per Albert i Julián, o bé ha rebuscat entre el cançoner que ell mateix ha anat recollint l’últim mig segle cançons de temàtica andorrana que cabtaven a les comarques veïnes, des de la Vall de Boí a l’Alt Urgell: “Me n’han sortit aquestes dotze, però no et pensis que n’hi ha gaires més”. Entre les relíquies que ha rescatat -ell diu que fa “arqueologia musical”, i és ben bé així- hi ha autèntiques rareses com Les minyones de les Valls d’Andorra, El matí de Sant Joan i El traginer de Canillo: “Aquesta última i Andorra la Vella, extretes de l’Obra del Cançoner Popular les he cantat en alguna ocasió, i m’atreviria a dir que són inèdites; les altres, com a mínim són molt poc conegudes”.

Un tresor etnogràfic, en fi, que s’afegeix a La Seca, la Meca i les Valls d’Andorra, l’últim disc d’El Pont d’Arcalís -des de fa tres temporades ja sense Blasco, jubilat- que combinava cançons estrictament tradicionals -L’as d’oros, Els fadrinets, La Farandola- amb versions de les cobles del Peirot andorranitzades -una altra vegada- per Villaró, aquí en la faceta de lletrista, i la triple col·laboració amb l’esbart Laurèdia, a Danses d’un temps que no torna, El porrer de Sant Julià de Lòria i, el novembre passat, Pujant des d’Arsèguel. Recordem per acabar que el mateix Blasco rebra demà a Vic el premi Recercat d’investigació local, a proposta de la SAC i de l’Insitut d’Estudis Comarcals de l’Alt Urgell.