'La cita és demà al Palau de Gel: Artur Blasco hi torna amb ‘Andorra: cançons de vetllades vora el foc’. Dotze temes –‘La minyona de la vall d’Andorra’, ‘El matí de Sant Joan’, ‘Pujant dret a Andorra’, ‘El traginer de Canillo’ i anar fent– extrets de l’Obra del Cançoner Popular i els reculls d’Eva Julián que constitueixen, diu, pràcticament tot el corpus existent de la cançó de tradició oral andorrana. Cortesia de la SAC, que ha produït el disc.

Tinc una debilitat per 'El Pardal quan s’ajocava', del disc de vetllades del Pirineu. N’hi ha alguna de comparable, en aquest disc?

Cada cançó és tot un món: l’estructura, la melodia, el ritme... Així que la resposta és no. Però si me’n fas triar alguna...

Doncs sí: li’n faig triar una.

Hi ha dues nadales, D’on veniu pastora, que Esteve Albert va rescatar de l’Obra del Cançoner Popular i que es cantava al Pessebre vivent, i Els pastorets d’aqueixes muntanyes, que va recollir Ernest Cervera. Cançons molt pausades, mot ben escrites i, en la meva opinió, molt, molt boniques. Això de vora el foc...

És una llicència poètica, oi?

És l’estricta realitat: es cantaven a l’escalforeta de la llar de foc. L’hivern als pobles de muntanya era lllarguíssim i no hi havia res a fer. La gent es reunia a la cuina d’una casa, cada dia una de diferent. Era la forma de fer vida social. Aprofitaven per espellonar el blat de moro, triar fesols, sorgir mitjons... I mentrestant explicaven xafarderies i sobretot es cantava.

Qui cantava? I com: amb acompanyament o a pèl?

A capella, i tant. Res d’instruments. Uns aprenien les cançons dels altres i les anaven estenent. Amb les cançons de tradició oral es pot reconstruir la història dels Pirineus. I hi ha de tot: cançons religioses i anticlericals, de feina i també verdes, romanços històrics i cançons de bressol... De tot.

Musicalment, què són?

Els més freqüents són els compassos binaris: marxa, pasdoble... També els valsos, i les jotes. La varietat és la norma. Vaja, que no hi ha norma.

Són totes les que hi ha, aquestes dotze?

Si n’hi ha , no són gaires més. Com a mínim, jo no n’he trobat més, de cançó de tradició oral andorrana. I mira que n’he buscat.

Pel que fa a la instrumentació: no aniria millor violí o acordió, per acompanyar aquest repertori, que no guitarra?

Els instruments de corda per mi són els més adequats; la guitarra, especialment. Sobretot, tal com la toca Yannick, que ve de l’escola d’Emili Pujol. Em sembla d’una bellesa extraordinària.

Doncs se’m fa difícil imaginar una hipotètica vetllada vora el foc vuitcentista i que algú tragués una guitarra...

I tant, que sí. Hi ha consens que l’origen de la guitarra és català, i que va conviure amb la viola de mà, el llaüt barroc, la tiorba... És un instrument antiquíssim i pots estar segur que a tot arreu hi havia algú que la sabia tocar.

Són gaire antigues, aquestes cançons?

Són molt difícils de datar, però tenim El matí de Sant Joan, que podríem situar al segle XVII i estic segur que no ens equivocaríem. La primera estrofa –“El matí de Sant Joan/ n’és diada senyalada,/ poso la brida al cavall,/ les pistoles a la xarpa”– fa referència a l’època del bandolerisme.

Doncs ja que en parla, la donzella li retreu al protagonista: “No són hores de venir,/ hores són de matinada/ les llebretes són al cau,/ les perdius a la cantada...” Va amb segones?

I tant! Li està retraient que fa tard, que l’esperava abans! Les llebres corren de nit i de dia s’amaguen, i les perdius surten a cantar quan es fa clar... És que ella l’esperava de nit!

A 'La minyona de la vall d’Andorra' la festegen els hereus Moles, Cerdà i Rossell. Qui se l’endú?

És un tema recurrent que he recollit a molts llocs del Pirineu, especialment a l’Alta Ribagorça i a l’Alt Urgell. Però hereus i minyona sempre són els mateixos.

Pel que fa a les cobles del Peirot, la di-go, di-go, di-go, di-go... Diu que a Sant Julià "fan l’ofici sense cera i d’oli mai n’han gastat", i que a "les Caldes d’Engordany gemegant passen tot l’any". Tan garrepes i rondinaires érem?

El Peirot sempre és subversiu, impertinent, contestatari... Pensa que el personatge posa veu al malestar que genera el Decret de Nova Planta. A les cobles andorranes hi ha moltes referències eclesiàstiques. O millor, anticlericals.

Perdoni, però tampoc ho acabo de veure.

És clar: imagina’t un rector que fa l’ofici sense cera i que no gasta mai oli. Oli per a les llànties de fer llum, s’entén. Es veu que el bisbat enviava a les zones més rurals i remotes, inclosa Andorra, els mossens més limitats...

'Pujant des d’Andorra': a Ordino “tot són fanfarrons”; a la Massana “tot són mercaders”, i tots plegats “fan un nas corbat, no saben comptar, fan les ungles llargues per esgarrapar”. Quina fameta que teníem!?

No és una descripció gaire afavoridora, però acostuma a passar, entre veïns.

A 'El bon caçador' –“D’una vila soc, de la Vall d’Andorra, d’una vila soc, de l’Empordà”– els dos pretendents es juguen al truc l’amor de la donzella. Avui no passaria el tall de la correcció.

El masclisme és omnipresent en la canço tradicional, això és veritat. Però ho hem de veure amb les ulleres de l’època. D’altra banda, aquesta és una de les cançons més esteses del cançoner. En la meva opinió ens n’ha arribat una transcripció errònia, fruit de la mateixa tradició oral. On hi diu “d’una vila soc, de l’Empordà”, hi hauria de dir “d’una vila soc, a l’Empordà”. Si no, no tindria sentit.