Diari digital d'Andorra Bondia
Albert Villaró i Eva Arasa, en la presentació d’ahir de ‘Marcs incomparables’ a La Trenca.
Albert Villaró i Eva Arasa, en la presentació d’ahir de ‘Marcs incomparables’ a La Trenca.
Albert Villaró firma un exemplar de ‘Marcs incomparables’ en la presentació d’ahir a La Trenca.
Albert Villaró firma un exemplar de ‘Marcs incomparables’ en la presentació d’ahir a La Trenca.

Atletes que corren paraules


Escrit per: 
A. L. / Fotos: Facundo Santana

És naturalment deformació professional, però de Marcs incomparables, aquesta coseta tan cuca en què Albert Villaró ha reunit els articles que semestralment va publicar a la revista Cadí/Pedraforca i que ahir es va presentar a La Trenca, el que interessa és especialment la mecànica, o la logística, el que Marsé en deia les canonades –ho deia en castellà i era molt més bèstia: les cañerías, es referia a aquella novel·leta de Maria de la Pau Janer que va guanyar no sé quin premi.

Als marcs de Villaró no se’ls noten les cañerías, no ens esverem, ara. Però interessa la mecànica, sí. La relació que aquest gènere tan petit, tan efímer i de prestigi tan escàs que és l’article, columna o crònica té (o no) amb la germana gran, que és la novel·la. La literatura, vaja. De fet, tot plegat es pot resoldre en una sola, decisiva pregunta: podem posar un article de diari (o de revista) al sac de la literatura?

Villaró ho va resoldre amb la solvència habitual i la metàfora justa: totes dues són disciplines atlètiques, però a la vegada són “absolutament diferents”, diu. Si la novel·la és una prova de fons, posem un 10.000, una marató en el cas de patracols com El Quijote, i el conte, els 100 metres llisos, la crònica –perquè això són més aviat els marcs– s’assembla a un entrenament “avançat”, un exercici d’estil a preu fet: tantes paraules sobre un tema donat i amb data d'entrega determinada.

Un exercici que posa a prova la versatilitat de l’escriptor de fons: en una novel·la, diu l’autor de La companyia nòrdica, “el ritme te’l poses tu, i si trigues deu anys a escriure-la, doncs els trigues i no passa res”. Una crònica, i no diguem ja un article com aquest que esteu llegint, és tota una altra cosa: “La pressió d’haver d’entregar el text en un temps determinat et condiciona, és clar, però si a més tens la modesta pretensió d’escriure amb una certa voluntat d’estil, el resultat pot ser del tot inesperat, perquè no és el mateix escriure sense pressa que fer-ho amb el factor temps en contra. Exercites músculs que d’altra manera potser ni sabies que tenies”. Li va faltar parlar del temps: en quants minuts, hores o dies és capaç ell de córrer un article de, posem-hi, 1.500 caràcters? I un de 5.000? Els escriu al matí, robant-li hores a la son? De nits? Després de visitar el lloc dels fets? O de memòria? Els deixa reposar un temps i finalment els repassa? O els escriu a raig i fa de seguida clic a Enviar? Per què no li vaig demanar, tot això, ahir?

La metàfora etlètica la fa Villaró, que en té el cul pelat després de més de tres decennis d’exercitar-se en les pàgines de diaris i revistes. Es va estrenar als primers 90 i quasi com a becari a les pàgines del Segre. Després s’ha prodigat en diaris, revistes, fulletons, pamflets i altres publicacions més o menys periòdiques, fins a arribar al Cadí/Pedraforca, on va resistir del 2007 al 2021, i el mèrit de tot plegat és que no se n’hagi cansat. 

Un dels mèrits, vaja. L’altre és que d’aquesta insistència, d’aquesta fe en el gènere, surtin de tant en tant objectes com aquest volum, que potser no és un 10.000, d’acord, però que és ideal, com deia ahir el mateix Villaró i en referència a la distància curta dels articles, “per endur-te’l al lavabo”. I per sortir-ne amb un somriure, com insistia Eva Arasa, ahir en funcions de presentadora. Perquè si una marca d’estil ha patentat Villaró al llarg dels anys, els diaris i les novel·les, és aquesta sornegueria que ell vol típicament pirinenca, a l’estil del Pla foteta i cínic que es disfressava de pagès per deixar-les anar cada vegada més grosses. Com quan concloïa una discussió (Pla, no VIllaró) de forma tan ambigua com inapel·lable: "Vostè, sap, és un fill de puta. En el bon sentit, eh!" O quan repetia la seva triple regla per a una bona vida: "Menjar bé, cagar fort i no tenir por de la mort". Quanta saviesa en tan poques paraules.

A Marcs incomparables no és que cultivi el costat orc que tant li agrada, però sí que busca (Villaró, no Pla) el que de més orc té el paisatge de l’Alt Urgell i el del Berguedà, espais hostils com l’abocador de Benavarre, la duana de la Farga, el forn solar d’Odelló o l’àrea de servei del Cadí. Sembla mentida, però Villaró hi troba l’ànima, la humanitat, el costat tou. Cosa que de vegades costa Déu i ajuda trobar en els espècimens de dues potes. Però aquesta és una altra història.

 

Andorra
La Trenca
Villaró
cadí
Pedraforca
Marcs incomparables
Eva Arasa

Compartir via

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Formulari de contacte