Landgren es va excusar per no parlar català, però com va dir, ell venia a fer música, "que és un llenguatge universal". Va començar amb Unbreakable, un tema del 2017 amb clares influències nord-americanes, i va acabar amb Ain't Nobody, tot un clàssic dels seus recitals.
 
En el so de Landgren trobem ressonàncies de jazz, rock, soul, pop i moments d’èxtasi funk, una música fresca i festiva que no esgota les possibilitats del seu estil. Per a ell i la seva excel·lent banda, el funk és tota una religió. Com l’àlbum Funk Is My Religion (ACT, 2021), amb un groove que convida constantment al ball i a moure el cos.
 
El senyal d’identitat de Landgren és el trombó vermell, acompanyat d’un grup de músics que alternen suavitat i calidesa. Passen del gòspel de James Brown i del seu antic company Maceo Parker al soul sofisticat de Cannonball Adderley. L’estil vocal de Landgren ens transporta als clàssics com Sinatra, Tony Bennett i Mel Tormé, tot i que té un toc una mica més contemporani.
 
La seva rica veu de tenor recull algunes influències d’Aaron Neville, Stevie Wonder i Sam Cooke, però s’ha de dir que les fusiona amb el seu propi estil personal.
 
Landgren ha reunit un grup d’empàtics músics de renom internacional que l’acompanyen i li donen suport, ressaltant el rang i la profunditat del seu cant. Ja en el primer tema, Jonas Wall es va poder lluir al saxo. El concert va anar in crescendo, amb un públic totalment entregat. Si Unbreakable es va compondre per celebrar el 25è aniversari de Landgren i la Funk Unit, el vuitè tema va ser Funky Feet, estrenat amb motiu del trentè aniversari, amb Raspberry Jam. És una meravellosa peça instrumental composta pel bateria Robert Mehmet Ikiz que barreja sons enèrgics i orgànics.
 
En plena apoteosi funk va seguir Fonk da World, tema de l’any 2001. Encara faltava la traca final i, com no podia ser d’una altra manera, va arribar l’esperada House Party, una joia, una delícia. Potser una de les millors peces de l’home suec del trombó vermell.
 
Aquí el funk es desborda, flueix enèrgicament, gairebé sense control. La cançó va ser creada originàriament per Fred Wesley, llegendari trombonista que havia treballat amb James Brown. En el seu enregistrament a Estocolm (Suècia) hi va participar el dream team: el guitarrista Ray Parker Jr., la cantant de jazz Ida Sand i el baixista Magnum Coltrane Price. En Magnum Coltrane era el senyor que anava de taronja ahir al Prat del Roure, a la dreta de l’escenari.
 
Els que ja eren admiradors del vessant més funky de Nils van sortir entusiasmats, mentre que els sempre impacients amants del jazz van tenir una gran oportunitat de descobrir un acostament fresc i nou a la seva tradicional balada.