Diari digital d'Andorra Bondia
Andorra, Sant Julià, biblioteca universitària, exili, Aurora, Prudenci, Bertrana, Prada, Casas, Pompeu, Fabra
Andorra, Sant Julià, biblioteca universitària, exili, Aurora, Prudenci, Bertrana, Prada, Casas, Pompeu, Fabra

Aurora i el primer exili


Escrit per: 
A. Luengo / L’escriptora i violoncel·lista Aurora Bertrana (Giroa, 1892-Berga, 1974), en un retrat dels anys 20 (Foto: Generalitat de Catalunya).

La biblioteca universitària consagra una exposició als Bertrana en el 150è aniversari del naixement de Prudenci.

“Benvolgut amic i venerat mestre, perdoneu que gosi demanar-vos un servei a vós amb qui no tinc contret cap mèrit d’amistat [...] El que jo voldria és passar algun temps a Perpinyà o encara millor a un poblet de la frontera d’Espanya. Fa deu meos que corro ambaixades i consolats sense obtenir el permís d’anar a veure la meva mare que és vella i té por de morir sense haver-me tornat a veure”. Som al 19 de juny del 1946, qui així s’expressa és Aurora Bertrana (Girona, 1892-Berga, 1974), i el “venerat mestre” no és altra que Pau Casals, aleshores exiliat a Prada i a qui l’autora de Paradisos oceànics demana auxili per gestionar una trobada amb la seva mare, Neus Salazar. Tres dies després, el mestre respon: “La manera més segura, més pràctica és anar a Andorra, d’on vostè podrà fer totes les gestions amb facilitat perquè la seva mare pugui arribar fins a vostè. A Andorra trobarà bons catalans que li faran el que vostè necessiti a l’efecte”.

Aquest és exactament l’inici dels dos periples andorrans d’Aurora, i també de la seva llarga estada –quasi dos anys– a Prada, a l’època epicentre de l’exili català al sud de França i on a més del mestre Casals s’ havia instal·lat també Pompeu Fabra. Si en parlem avui és perquè la Universitat d’Andorra els consagra fins al 5 de gener –a Aurora i a Prudenci, el seu pare– una exposició amb motiu de l’Any Bertrana, pel 150è aniversari del naixement de Prudenci. D’ell ja en vam parlar setmanes enere, a compte dels esbossos andorrans que va prendre l’agost del 1929 i que va publicar a l’Àlbum Meravella. Només hi afegirem que van ser tres, i no dos com sospitàvem: el tercer és la perspectiva de Sant Joan de Caselles que tenen aquí dalt, i que per algun motiu es va colar a l’àlbum dedicat a Girona.

Però tornem a Aurora, que el 1946 és ja una escriptora madura amb una obra considerable al sarró –Peikea, princesa caníbal, L’illa perdurda i El Marroc sensual i fantàstic, a banda de Paradisos...– i que com tants altres catalans a l’exili malviu com pot i on li deixen. Ella aterra a Prada a instàncies, ja ho hem vist, de Casals, i amb l’objectiu de retrobar-se amb la mare i la tieta, que havien quedat a Barcelona i a qui no veia des del 1938. Ve de Ginebra –on havia fet de minyona d’una aristòcrata russa, Gal·la Tomatxeuska– i de París, on havia trobat un ambient fosc i hostil que li treu totes les ganes de quedar-s’hi.

Casals, Fabra, Bertrana...

Ho explica al segon volum de les seves suculentes memòries (1975), on també relata l’accidentada jornada andorrana: “Aconsellada per Pau Casals, em vaig embarcar camí de les Valls sense altre document que un telegrama que deia poc més o menys: ‘T’esperem a les Escaldes. Mare’”. El duaner del Pas la va deixar passar quasi per misericòrdia, i amb aquesta mínima informació –“T’esperem a les Escaldes. Mare”: a més de Juana també ha viatjat la tieta– peregrina d’hotel en hotel fins que en un que “en deien Modern, o una cosa així”, li donen les males noves: “La mare era al llit. No s’en podia moure: el cap li rodava i les cames no li aguantaven[...] La mare es mor, pensava. Sort que he arribat a temps d’abraçar-la. Penso que no demana res més, pobra dona: morir en els meus braços”.

Però no: Juana Salazar no va morir a l’hotel Modern d’Escaldes. Gràcies a la presència d’Aurora i a les atencions del doctor Josep Estadella, poeta i exministre de Treball durant la II República, i a l’època exiliat a Andorra. Es va recuperar, i totes tres –mare, filla i tieta– “fèiem forassenyats projectes de viure a Andorra. Sabíem que no ho ho podíem fer. D’on hauríem tret els diners? La meva mare cobrava una viudetat miserable, i la tieta, una orfandat encara més miserable. Sort dels diners que adesiara l’oncle Ramon els enviava des de Xile”.

El cert és que també somiaven amb el retorn d’Aurora a Espanya, aleshores impossible: “Els consolats espanyols de Zuric, Berna i Ginebra m’havien refusat el visat perquè tenien ordres de fer-ho. Deien que l’únic mitjà d’obtenir-lo era que el meu marit em reclamés. Però a monsieur Choffat i per raons de caràcter personal sembla que no li convenia”. Es veu que monsieur Choffat, amb qui s’havia casat el 1925 i que al començament de la Guerra Civil espanyol s’havia passat al bàndol franquista, es va instal·lar en acabar la conflagració amb una altra senyora a l’apartament de Barcelona –Diagonal, 313, per concretar– que havia compartit amb Aurora: mai més no hi va tornar.

Tot i les il·lusions – “La mare i la tieta parlaven del meu retorn a Barcelona confiant que tot s’arreglaria [...] malgrat que no ignoraven que el meu marit vivia amb una altra dona [...] i ni un sol cop no em van rereure la meva actuació política, a conseqüència de la qual no podia tornar a Espanya”– Aurora no va tornar en aquella ocasió a Espanya. De fet, no hi tornaria fins al febrer del 1949. Hi va haver encara un segon retrobament familiar a Andorra, que no detalla a les memòries, i de Prada va saltar de nou a Ginebra, l’estiu del 1948: just abans del traspàs de Pompeu Fabra, que va tenir lloc el dia de Nadal d’aquell mateix any i que –recordem-ho aquí, que sembla oportú– el novembre del 1947 havia fet l’última escapada andorrana per atorgar testament –en català– davant del notari Rossend Jordana. Maleït exili.

Andorra
Sant Julià
biblioteca universitària
exili
Aurora
Prudenci
Bertrana
Prada
Casas
Pompeu
Fabra
Número de vots: 174
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic