La biblioteca universitària consagra una exposició als Bertrana en el 150è aniversari del naixement de Prudenci.

“Benvolgut amic i venerat mestre, perdoneu que gosi demanar-vos un servei a vós amb qui no tinc contret cap mèrit d’amistat [...] El que jo voldria és passar algun temps a Perpinyà o encara millor a un poblet de la frontera d’Espanya. Fa deu meos que corro ambaixades i consolats sense obtenir el permís d’anar a veure la meva mare que és vella i té por de morir sense haver-me tornat a veure”. Som al 19 de juny del 1946, qui així s’expressa és Aurora Bertrana (Girona, 1892-Berga, 1974), i el “venerat mestre” no és altra que Pau Casals, aleshores exiliat a Prada i a qui l’autora de Paradisos oceànics demana auxili per gestionar una trobada amb la seva mare, Neus Salazar. Tres dies després, el mestre respon: “La manera més segura, més pràctica és anar a Andorra, d’on vostè podrà fer totes les gestions amb facilitat perquè la seva mare pugui arribar fins a vostè. A Andorra trobarà bons catalans que li faran el que vostè necessiti a l’efecte”.

Aquest és exactament l’inici dels dos periples andorrans d’Aurora, i també de la seva llarga estada –quasi dos anys– a Prada, a l’època epicentre de l’exili català al sud de França i on a més del mestre Casals s’ havia instal·lat també Pompeu Fabra. Si en parlem avui és perquè la Universitat d’Andorra els consagra fins al 5 de gener –a Aurora i a Prudenci, el seu pare– una exposició amb motiu de l’Any Bertrana, pel 150è aniversari del naixement de Prudenci. D’ell ja en vam parlar setmanes enere, a compte dels esbossos andorrans que va prendre l’agost del 1929 i que va publicar a l’Àlbum Meravella. Només hi afegirem que van ser tres, i no dos com sospitàvem: el tercer és la perspectiva de Sant Joan de Caselles que tenen aquí dalt, i que per algun motiu es va colar a l’àlbum dedicat a Girona.

Però tornem a Aurora, que el 1946 és ja una escriptora madura amb una obra considerable al sarró –Peikea, princesa caníbal, L’illa perdurda i El Marroc sensual i fantàstic, a banda de Paradisos...– i que com tants altres catalans a l’exili malviu com pot i on li deixen. Ella aterra a Prada a instàncies, ja ho hem vist, de Casals, i amb l’objectiu de retrobar-se amb la mare i la tieta, que havien quedat a Barcelona i a qui no veia des del 1938. Ve de Ginebra –on havia fet de minyona d’una aristòcrata russa, Gal·la Tomatxeuska– i de París, on havia trobat un ambient fosc i hostil que li treu totes les ganes de quedar-s’hi.

Casals, Fabra, Bertrana...

Ho explica al segon volum de les seves suculentes memòries (1975), on també relata l’accidentada jornada andorrana: “Aconsellada per Pau Casals, em vaig embarcar camí de les Valls sense altre document que un telegrama que deia poc més o menys: ‘T’esperem a les Escaldes. Mare’”. El duaner del Pas la va deixar passar quasi per misericòrdia, i amb aquesta mínima informació –“T’esperem a les Escaldes. Mare”: a més de Juana també ha viatjat la tieta– peregrina d’hotel en hotel fins que en un que “en deien Modern, o una cosa així”, li donen les males noves: “La mare era al llit. No s’en podia moure: el cap li rodava i les cames no li aguantaven[...] La mare es mor, pensava. Sort que he arribat a temps d’abraçar-la. Penso que no demana res més, pobra dona: morir en els meus braços”.

Però no: Juana Salazar no va morir a l’hotel Modern d’Escaldes. Gràcies a la presència d’Aurora i a les atencions del doctor Josep Estadella, poeta i exministre de Treball durant la II República, i a l’època exiliat a Andorra. Es va recuperar, i totes tres –mare, filla i tieta– “fèiem forassenyats projectes de viure a Andorra. Sabíem que no ho ho podíem fer. D’on hauríem tret els diners? La meva mare cobrava una viudetat miserable, i la tieta, una orfandat encara més miserable. Sort dels diners que adesiara l’oncle Ramon els enviava des de Xile”.

El cert és que també somiaven amb el retorn d’Aurora a Espanya, aleshores impossible: “Els consolats espanyols de Zuric, Berna i Ginebra m’havien refusat el visat perquè tenien ordres de fer-ho. Deien que l’únic mitjà d’obtenir-lo era que el meu marit em reclamés. Però a monsieur Choffat i per raons de caràcter personal sembla que no li convenia”. Es veu que monsieur Choffat, amb qui s’havia casat el 1925 i que al començament de la Guerra Civil espanyol s’havia passat al bàndol franquista, es va instal·lar en acabar la conflagració amb una altra senyora a l’apartament de Barcelona –Diagonal, 313, per concretar– que havia compartit amb Aurora: mai més no hi va tornar.

Tot i les il·lusions – “La mare i la tieta parlaven del meu retorn a Barcelona confiant que tot s’arreglaria [...] malgrat que no ignoraven que el meu marit vivia amb una altra dona [...] i ni un sol cop no em van rereure la meva actuació política, a conseqüència de la qual no podia tornar a Espanya”– Aurora no va tornar en aquella ocasió a Espanya. De fet, no hi tornaria fins al febrer del 1949. Hi va haver encara un segon retrobament familiar a Andorra, que no detalla a les memòries, i de Prada va saltar de nou a Ginebra, l’estiu del 1948: just abans del traspàs de Pompeu Fabra, que va tenir lloc el dia de Nadal d’aquell mateix any i que –recordem-ho aquí, que sembla oportú– el novembre del 1947 havia fet l’última escapada andorrana per atorgar testament –en català– davant del notari Rossend Jordana. Maleït exili.