Una postal antiga és una porta oberta a altres vides i a altres èpoques. Un viatge de paper que deixa cert regust amarg. Com més velles, millor. I si estan escrites, guixades, tacades, encara més. A La Paperassa n’he salvat algunes d’estupendes.

De vegades els llibres venen amb sorpresa a dintre. Els llibres de vell, vull dir. Recordo certa ocasió, al cap de casa de La Puça, on s’amagava el meu amic Pere-Miquel i on ell, l’Anna i la Maria tenien les relíquies d’un altre temps –era el millor de la llibreria–, m’hi vaig topar un exemplar de Crónicas marcianas en una edició de Minotauro del 1969, amb una carta excel·lentment escrita, pura escriptura automàtica, datada a Palma de Mallorca el 10 de novembre del 1970 i destinada a un innominat amic andosí. No diré que era (i és: encara el tinc al mateix llibre, en un lloc de privilegi a la meva biblioteca) més misteriosa i evocadora encara que els contes de Bradbury, però gairebé. I m’explicava l’Anna que quan van obrir la secció de saldo, un client afortunat s’hi va trobar a dintre d’un exemplar –no recordava quin, llàstima– una col·lecció de postals eròtiques dels anys 20. Punyeta, quina sort.

Amb les postals antigues no hi ha factor sorpresa, això és obvi, i la meva col·lecció és infinitament més modesta que la de Miquel Sánchez Baños, col·laborador de luxe del Vist i No vist. Però de tant en tant, que volen que els digui, m’entretinc a repassar-les com si m’haguessin de parlar des del fons dels temps. I algunes ho fan. Per exemple, aquesta d’aquí al costat, amb una imatge a color de la Mare de Déu de Meritxell al vers, datada a Vilafranca del Penedès el 16 de març del 1969 i que el hermano Enrique Carrera Argelaga li envia “a mi estimada prima” Pepita. És un fascinant fragment de vida: “El Padre Superior quedó muy contento de vosotros y me dice que me dejará venir. Ya vendré a pasar las vacaciones con vosotros. Os avisaré con tiempo, tengo muchas ganas de conocer la capital. Un abrazo fuerte para todos de vuestro primo que os quiere”. 

El bon hermano Enrique devia pujar un dia a Meritxell d’excursió i adquirir la postal que li envia a la prima Pepita després que ella, el seu marit i els seus fills el visitessin al cenobi. Però, quin? Un de Tarragona, potser? Va arribar mai a anar amb ells de vacances? On? I sobretot, què haurà sigut d’ell? I de la Pepita? S’han perdut tots en el temps com les llàgrimes del replicant Roy a la pluja de Blade Runner?

Ja veuen que unes línies aparentment banals conviden a una inquietant introspecció d’estirp villoniana. Ubi sunt? Les postals d’origen francès afegeixen al misteri inherent a una conversa que va tenir lloc fa mig segle, o més, un toc exòtic, l’atractiu de l’alteritat. Per exemple, la postal de l’Armari de les Sis Claus, un clàssic de Claverol, que un pare i una mare –sembla que són això– li envien a monsieur Richard Cordier el 14 de juliol del 1961. Està datada a Sant Julià, i diu així: “Mon cher petit Richard, je te raconterai l’histoire de ces sis serrures. Plus tard tu connaîtras ce merveilleux petit pays et tu l’aimarais certainement. Tout seul, sans aucune aide, écris-moi une courte lettre à Bagnères de Bigorre, Hôtel du Commerce”. No és emocionant? Va ser capaç d’escriure la courte lettre? Va conèixer efectivament Andorra, i la va estimar, com auguraven els seus pares? De fet, li va arribar mai, la postal, enviada al seu nom, però sense adreça, senzillament a Sollieés-Pont, com si en aquesta localitat del departament de Var tothom hagués de saber on vivia el petit Richard?

Va ser dissabte, tot sol a casa, no passa gaire sovint. La vaig passar llegint aquestes sensacionals i també una mica tristes càpsules del temps. Avui ningú no escriu cartes. Ni molt menys postals. L’última que vaig escriure deu fer vint, trenta, anys. Seran els nostres correus electrònics extrets de les profunditats abissals d’un remot servidor xinès, les postals del futur? Els vendran en llibreries de vell del futur, l’equivalent a la del meu amic Charly, on vaig trobar els vestigis del hermano Enrique i del petit Richard?

Mais où sont, les neiges d’antan?