Balanç del 2016: un any de cine (I)

¿Qui ho hauria dit ara fa un any, només un, que el 2016 passaria a la nostra història recent com el més cinèfil que es recorda? Doncs així és: una... ¿indústria? que el 2015 semblava condemnada a la marginalitat i a l’amateurisme ha revifat contra tot pronòstic, en temps rècord i amb una vitalitat inusitada: quatre rodatges –73’, el pilot de la sèrie Impacto, el teaser de Fred i, no ens en descuidem, Nieve negra, amb Ricardo Darín i Leonardo Sbaraglia– més l’estrena de Wolves a Ull-Nu i el debut del realitzador, Álvaro Rodríguez Areny, al festival de Sitges, i tres projectes en cartera: Danger, la nova pel·lícula de Josep Pozo; Pyrene, l’estrena d’Isak Férriz en el llargmetratge, i la sèrie Fèlix, que el director català Cesc Gay rodarà el març per aquí dalt.

Tot plegat augura un 2017 tant o més cinèfil encara que l’any que se’n va, i explica que l’acadèmia del cine que acaba d’engegar el mateix Pozo –indiscutiblement, un dels culpables del xup-xup actual– no la puguem ventilar com una ocurrència més o menys visionària sinó com el punt de partida d’una indústria de veritat. Ho comprovarem els mesos que vindran, com comprovarem com es concreta l’adaptació a la pantalla gran de l’estupenda Andorra de Peter Cameron, amb James Ivory a la producció i un elenc que ni en el millor dels somnis: Guy Pearce, Clive Owen, Gillian Anderson, Vanessa Redgrave i anar fent. La llàstima és que tot el que aquesta Andorra de cel·luloide -això és un dir- tindrà d’andorrana serà el nom, perquè es rodarà a la primavera a localitzacions italianes. Les coses potser haurien anat d’una altra manera si l’executiu demòcrata hagués posat en marxa la Film Comission que DA portava al programa i que Pozo –i d’altres– no s’han cansat de reclamar.

Thyssen a la vista

El panorama cinematogràfic és, però, prou efervescent er veure el vas mig ple, i no mig buit, i poder dir com Rick a Casablanca: “Això només és el començament d’una llarga amistat.” L’altra gran notícia de l’any que acaba és el Thyssen Andorra, que hauria d’haver obert les portes aquest Nadal, però que finalment ho farà el 15 de març del 2017. Al Valira d’Escaldes, és clar, després d’un any llarg d’obres i amb una primera exposició que sota el títol d’Escenaris repassarà l’últim segle i mig de la pintura universal, des dels epígons del realisme vuitcentista fins a l’hiperrealisme dels anys 70, passant per les avantguardes i amb especial atenció al modernisme català. Tot el que precedeix es pot resumir en mitja dotzena de noms: Guaguin, Monet i Matisse, entre les patums universals, i Casas, Mir i Meifrén, entre els que ens toquen de més a prop. Tot plegat, no ho oblidem, ha sigut possible gràcies a la decidida aposta que el ministeri ha fet per aquest nou equipament: el 2016 va invertir 250.000 euros en el condicionament de la planta baixa del Valira, i l’any que ve n’ha proveït un milió més. Sense oblidar els 9.000 euros que escaldes abonarà mensualment a la propietat pel lloguer de l’espai. Amb aquestes xifres i aquests noms, les expectatives –en tots els sentits– només poden ser altíssimes.

Pobra Radio Andorra...

Si el Thyssen s’ha convertit en la nineta dels ulls del ministeri, a l’altre plat de la balança hi ha Radio Andorra: havia de ser l’equipament emblemàtic de la legislatura, i l’executiu l’ha acabat aparcant de manera més aviat subreptícia, per no dir directament opaca. L’ambiciós i prometedor museu interactiu dissenyat per l’assessoria Stoa es quedarà –segons les escasses declaracions públiques al respecte per part del ministeri– en un indefinit “espai de creació”, un mer “contenidor” que tots els experts consultats consideren inapropiat per a unes instal·lacions úniques al continent europeu. Al costat de Radio Andorra, l’altra gran oblidada és Casa Ribot: de res han servit les contínues advertències del perill de col·lapse que amenaça una de les cases pairals més antigues –segle XV– i poc tocades que es conserven al nostre racó de món: el crit d’alerta el va donar el 2015 la propietat, aquest any s’hi ha sumat Velles Cases Andorranes –revitaminades, per cert, amb la presidència de Claude Benet– però quinze mesos després no s’ha avançat ni un pam. Res. I com diu el mateix Benet, quan les administracions es posin d’acord “ni anirem a recollir les lloses que quedin”.

Els museus s’enfonsen

L’apartat d’equipaments es completa amb el nou Rosaleda, que a partir del setembre del 2018 –i després d’invertir-hi 6,5 milions– acollirà la major part de les dependències del ministeri. Si en parlem aquí és perquè al juny l’executiu va obrir les portes de l’edifici, en rehabilitació des dels temps de Bartumeu, perquè ens féssim una idea de com quedarà tot plegat. De fet, s’hi mudaran tots els serveis de Cultura excepte l’Arxiu Nacional, que un any més, i ja en van trenta, continuarà en unes instal·lacions diminutes, inadequades i, pitjor encara, en unes condicions de seguretat com a mínim precàries: els originals del Manual Digest i del Politar, els fons de Casa Rossell i Casa Plandolit, així com els 100.000 documents dels fons fotogràfic es troben en un dipòsit tancat per una humil porta de vidre. I acabem amb el museu Etnològic que Sant Julià vol obrir a la planta baixa de l’antic Comú per encabir-hi la col·lecció d’andròmines que Sergi Mas ha anat recollint al llarg de mig segle. El conseller Josep Roig vol que l’Etnològic sigui una realitat el 2017. A veure. Patrimoni ha sigut una altra font inesgotable de notícies. De les bones, de les altres i de les que no sabem si són carn o peix. El ministeri va renovar el Consell Assessor, però la incorporació de Xavier Llovera, Ruth Casabella, Francesc Rodríguez, Miquel Mercè i Xavier Orteu no sembla que hagi canviat una dinàmica que fins ara ha sigut purament testimonial, per no dir ornamental. La benzinera que un bon dia va brotar a escassos 50 metres del pont de la Margineda potser mereixia alguna consideració –pública, és clar– per part del Consell, per no parlar de Casa Ribot o la situació d’interinitat de Recerca Històrica des que fa un any es va acomiadar un dels dos arqueòlegs del servei. D’altra banda, l’any passat –i veurem aquest que acaba– va continuar la caiguda lliure dels visitants als museus que depenen de Cultura: el 2011 van ser 80.000; el 2015, 60.000. Davant d’aquestes xifres que s’arrosseguen des de fa anys i panys, la ministra esgrimeix un Pla estratègic amb els ulls posats al... 2023! El cas és que l’exministre Esteve ja parlava al 2012 d’aquest Pla estratègic. I l’anunciava per al 2015. Que dura, que implacable és l’hemeroteca!