Balanç del 2016: un any de cine (II)

Frescos i fotògrafs

No ens podíem oblidar els frescos de Santa Coloma, que a l’abril van deixar l’antiga caserna dels bombers a la capital –el Núvol, ja saben– i es van mudar a Aixovall. S’hi quedaran un parell d’anyets, allà entaforats, mentre el ministeri no construeix el semisoterrani que els acollirà definitivament i que –vam saber de rebot– anirà a la rotonda d’Enclar, al costat de l’església. Però ho dèiem al començament: no tot han sigut males notícies, i la fotografia històrica ha sigut un camp especialment fructífer, aquest any: l’Arxiu va ingressar els fons de l’escaldenc Josep Moles –tres centenars d’imatges que documenten l’erecció del santuari nou de Meritxell, entre el 1974 i el 1976– i de l’Esquí Club, més de 8.500 documents datats a patir del 1947, i l’executiu va declarar el fons Alsina –prop de 40.000 fotografies i un centenar de pel·lícules– bé d’interès cultural, el primer fons de caràcter audiovisual que mereix aquesta protecció extraordinària. Llàstima que l’exposició al carrer amb què l’Arxiu volia celebrar-ho es quedés en una mena d’atrezzo més propi dels Pastorets que durant una setmana algú es va descuidar a la planta baixa de l’edifici administratiu. Va haver de ser el CAEE escaldenc el que li fes justícia a Alsina penjant –ells sí– a la via publica mitja dotzena de sensacionals fotografies d’Alsina.

La crònica fotogràfica no es pot tancar sense mencionar ni que sigui de passada dos descobriments: l’alemany Joe Heydecker, fotògraf de guerra a la II Guerra Mundial i que el 1959 va fer un safari andorrà –la sèrie es conserva a la Biblioteca Nacional d’Àustria i s’hi pot accedir lliurement– i la també alemanya Marianne Breslauer, que el 1933 va recórrer el Pirineu entre Girona i Sant Sebastià amb l’escriptora suïssa Annemarie Schwarzenbach; n’havia de sortir un reportatge que al final no es va publicar –Breslauer era jueva, i començava el deliri racista dels nazis. El MNAC de Barcelona li ha consagrat una retrospectiva amb deriva suposadament andorrana, però el cert és que sap a poc. I acabem –perdonaran l’atreviment– amb el Vist i No Vist, la contraportada d’aquest diari que des de l’abril il·lustra el nostre fotògraf, Jonathan Gil, amb la versió actual d’una imatge històrica: la sèrie està a punt, a punt de superar els dos centenars de fotografies.

Llibres, llibres, llibres

La literatura (i rodalia) ha deparat també abundants, suculentes i estimulants novetats: a l’edició definitiva del Politar publicada pel Consell General cal sumar-hi el retorn de tres dels grans de les nostres lletres –Albert Salvadó, amb El ball de la vida; Joan Peruga, amb Alcanadre, i Robert Pastor, amb Perdut–; la joieta etnològica que és Aspectes de la cultura popular, de Sergi Mas; L’obra articulística d’Arseni Sugranyes, recollida per David Gálvez; el debut d’Arnau Pérez Orobitg amb el poemari Distàncies; la invasió zombi de Proyecto Dante, de David Arrabal, i la nova escapadeta història –aquesta vegada a l’imperi romà– de Natàlia Senmartí (Jai Vita). Si ho completem amb la monografia sobre les Pageses d’Andorra –el dibuix a llapis de Picasso– publicat pel ministeri i que finalment ha substituït l’exposició aquella que una vegada va somiar l’exministre Esteve, així com els dos estudis etimològico-toponímics apareguts últimament –Anàlisi fisiogràfica, de Xavier Planas, i Toponímia d’Ordino, de Lídia Rabassa– el panorama és quasi, quasi espectacular: hi ha hagut de tot i amb una certa abundància: fins i tot un conte il·lustrat, Torna’m la cua, amb dibuix de Xavier Casals i guió de Txema Díaz-Torrent, i la segona i definitiva entrega de la correspondència entre Rilke i Lou Andreas Salomé, cotesia de Límits.

Capítol a part, per insòlit, mereix la donació que Toni Morell, el pare de la moderna novel·la andorrana, ha fet a la Massana dels 15.000 volums, cartes i manuscrits –inclosos els de Borís I i Set lletanies de mort– de la seva biblioteca personal. I no han sigut menys reveladors –com a mínim, per a alguns– el descobriment dels tankes andorrans de Vicent Andrés Estellés exhumats per la revista Portella, o el manuscrit de la novel·la inèdita d’Esteve Albert –Hem matat un poeta– dipositat a la Biblioteca Nacional: no en constava cap referència. Fins ara, és clar.

Músics, a l’escenari

El circuit de la música en viu viu moments convulsos: d’una banda, el ministeri va liquidar el Jazz­Hivern a canvi de programar a l’Auditori un cicle que al final ha sigut molt menys estable del que s’esperava: de gener fins al maig, i la segona edició encara per concretar. A més, Toni Fernández, esgotat de programar concerts en viu per a quatre gats, amenaça de tancar La Fada Ignorant si la cosa no remunta. És veritat que es mantenen, i creixen, cites com el Jambo Street, que Vivand i el Shopping Festival ja han interioritzat un apartat musical, i que neixen noves propostes com el Rockòdrom, ara al Hardbreak. Però el cert és que perilla el concert en sala: només s’hi ha atrevit la Fada. Pel que fa a novetats discogràfiques, la collita ha sigut més aviat escassa: Hysteriofunk, amb el llibre-disc Forma que celebra els 25 anys a la (diguem-ne) carretera, i Patxi Leiva (Alea Jacta Est). Les grans cites de l’any, d’altra banda, han tingut molt a veure amb la capitalitat iberoamericana de la cultura, que ha exercit Andorra la Vella –la mexicana Julieta Venegas, Fangoria i el tenor veneçolà Juan Diego Flórez–, i el mateix es pot dir del teatre, amb Carmen Machi i els Joglars. Però seria injust oblidar dues patums dels escenaris com Concha Velasco (Olivia y Eugenio) i el Globe Theatre que va portar tot un Hamlet al Centre de Congressos, així com Earth, Wind & Fire, a la Temporada; Sopa de Cabra, a Sant Julià, i Manel, al Yepes.

I obrim de nou dos capítols a part: el primer, per a Jonaina Salvador i l’associació Andorra Lírica, que no només ha aixecat la primera temporada (Carmen i La viuda alegre) sinó que ja ha arrencat la segona (La gata metamormosejada en dona; seguiran La Traviata i Così fan tutte). Tot això, des de la pura iniciativa privada, amb el suport logístic del Comú de Sant Julià i el ministeri mirant cap a un altre costat. El segon capítol és per a Felina Gossman, la violoncel·lista alemanya que a principis de novembre va cometre la imprudència de posar-se a tocar a la plaça Benlloch: va durar una cançó, una, abans que fos amablement desallotjada per dos agents de circulació. L’episodi ha tornat a posar sobre la taula la (suposada) prohibició de tocar al carrer que sembla més vigent a l’imaginari col·lectiu que no en la realitat: ningú no ha sigut encara capaç de trobar el codi, reglament o llibreteta que ho proscriu. Però resulta que està prohibit.

ENA, Biennal i Marededéu

L’Escena Nacional, en fi, ha viscut una petita revolució, amb la renúncia d’Irina Robles, i la substitució de la direcció artística unipersonal per un triumvirat format per Mònica Vega, Joan Hernández i Alfons Casal, i la creació de la nova figura de productor, que estrena Laura Roigé amb el suport tècnic de Sant Julià. Cas similar al de la Biennal, que en aquesta quarta aventura estrena comissariat –Míriam Ambatlle i Javier Balmaseda– i procediment, amb els Tallers d’art convertits en una mena de reality show amb tres contendents i un sol guanyador que ha resultat ser Eve Ariza: ella serà la nostra representant a la 57a edició de la Biennal.

Més enllà de Venècia, però, el cert és que els dos esdeveniments del curs han sigut ben singulars, i en un cas –el segon, de seguida ho veuran– d’aquells que passen una vegada a la vida: d’una banda, Transparència, el mural gegant que Sam Bosque va pintar a la paret mitgera del Comú a la plaça del Poble de la capital; de l’altra, la nova talla de la Mare de Déu de Meritxell que el l’arquebisbe Joan-Enric Vives va beneir el 8 de setembre i que, ja que hi érem, va estrenar cambril. Una talla, atenció, que replica l’original romànica a partir d’una col·lecció de fotografies i que va ser modelada per una fresadora de control numèric a partir d’un model virtual en 3D. Una talla, per tant, entre mecànica i digital, digne epítom de l’any que ens diu adéu.