Ballar... o pilotar vaixells

Contemplem un exemple pràctic de com està el món de la cultura. Borja Fernández Vilaplana és un ballarí jove –encara jove en una disciplina on el factor temps pesa molt– que havia aconseguit llaurar-se una bona trajectòria: després del gran esforç dels anys de formació (físic i també econòmic: algun cop va explicar que no havia dubtat a agafar l’escombra per pagar-se els estudis) havia passat per companyies com la de Maria Rovira, escenaris com el del Teatre Nacional de Catalunya i amb una projecció exterior que l’havia  portat a Portugal o Malta. Ara, després d’aquesta aturada obligada, tan llarga i tan dura, es veu pràcticament abocat a començar de nou i en un entorn molt difícil. “El món de la dansa el veig funcionant al seixanta per cent d’abans”, considera. Això en una disciplina a la qual li costa atreure el públic, s’ha d’admetre. Per tant, vistes les coses amb perspectiva i pensant en un futur –i un present– on ha d’alimentar-se a diari, el ballarí es reconverteix en patró d’embarcació. “Sempre m’ha apassionat el mar i vaig iniciar la formació pensant en el futur, quan no pogués ballar”, precisa el jove lauredià. La qüestió és si  el futur no ha arribat massa d’hora. 

 

No avancem esdeveniments, però. De moment, Fernández Vilaplana es deixarà veure pel país: dilluns estarà al Parc de la Mola escaldenc, en el marc de la programació estiuenca del Comú, amb Eolo. Los pasos perdidos. Dues oportunitats de veure’l, per la reducció d’aforament: a les set i a les vuit del vespre, repartint-se l'escenari amb Asèptic, de la coreògrafa Rosa Mari Herrador, una altra andorrana que fa camí en aquesta disciplina. 

Eolo és una coreografia que l’andorrà va estrenar al Museu de l’Aigua de Lisboa el 2018 en el marc del Festival de la francofonia. Inspirada en l’Odissea homèrica –i dissenyada per Maria Rovira, figura a l’alça– aborda una qüestió tan actual com les migracions: el ballarí inicia l’actuació abillat amb una espectacular faldilla de cinc metres de diàmetre que simbolitza tot allò que deixa enrere qui ha de marxar de casa seva per buscar un futur. 

Després de Lisboa, el lauredià va continuar col·laborant amb Rovira: amb la seva companyia va estrenar uns Carmina Burana al Centre cultural de Terrassa i un Rèquiem de Mozart ballat que va debutar al mateix escenari abans de girar per Espanya. 

 

Eren uns temps prometedors, que també el van portar a Malta o a girar amb la companyia de Roberto G. Alonso, un referent al món de la dansa a Catalunya: amb ell va escenificar Zaquizamí al Teatre nacional de Catalunya. També és amb ell que torna als escenaris, amb una producció de petit format i destinada al públic familiar presentat a la Mostra d’Igualada, Marúnica, al voltant de la figura de la pintora Maruja Mallo, una d’aquelles dones a reivindicar. 

 

És una manera de tornar-se a posar en marxa. Però el problema de la dansa contemporània és endèmic. “Calen apostes reals. Iniciatives com La cultura no s’atura estan bé, però saben a poc”, diu.  Com tants del gremi, contemplant les llàgrimes vessades per Messi.