Perquè, al final, ballar també és una manera de dir: som aquí, venim d’aquí i no ho oblidem. Hi ha llocs que no només s’habiten, sinó que es porten a dins. Per mi, Peramola és un d’aquests llocs. No és només un poble, és una manera de sentir, de celebrar i, sobretot, de recordar qui som.
Jo he crescut ballant. El ballet m’ha donat disciplina, sensibilitat i una manera d’entendre el cos com a llenguatge. Però amb el temps he entès que hi ha un altre tipus de dansa que va molt més enllà de la tècnica: aquella que forma part de la terra, de la gent i de la memòria col·lectiva.
A Peramola, aquesta dansa té nom propi.
El ball de bastons, amb més de seixanta anys d’història al municipi, no és només una coreografia. És un batec i una energia compartida. És el so sec dels bastons marcant un ritme que no surt d’un mirall ni d’una barra de dansa, sinó del cor d’un poble. D’una comunitat que es reconeix en cada cop, en cada pas, en cada mirada còmplice entre balladors. Aquí no es tracta de fer-ho perfecte, sinó de fer-ho junts.
Quan el veus, no només mires: sents.
I potser és això el que més m’impressiona: la capacitat d’aquestes tradicions de travessar generacions. Avis, pares, joves… tots formen part d’un mateix fil invisible que es manté viu gràcies a la cultura popular. Fins i tot han portat aquesta tradició més enllà del poble, compartint-la amb altres cultures i països.
I després hi ha els gegants de Peramola. L’Ermengol i l’Elisenda, que daten del 1963, i els més nous, que representen la gent del territori. Quan surten al carrer, el poble es transforma. Els infants miren cap amunt amb fascinació, els grans somriuen amb nostàlgia. Són figures que expliquen històries sense paraules, que connecten passat i present.
I com no parlar del Griu de Peramola, aquesta figura mitològica que dona sentit a la fira i que ens recorda la relació profunda entre natura, imaginació i comunitat. És curiós com, en un món cada vegada més digital i accelerat, necessitem més que mai aquests símbols que ens arrosseguen cap a l’essencial.
Perquè sí, jo vinc del ballet. D’un espai més formal, més tècnic, més estructurat. Però és aquí, en aquestes tradicions, on he entès que el ball també pot ser arrel, identitat i pertinença.
Que ballar no és només expressar-se, sinó també recordar.
I potser el que més m’emociona és això: veure com, any rere any, Peramola continua ballant. No per costum, sinó per convicció. No per obligació, sinó per amor.
I en un món que cada vegada corre més i oblida més ràpid, potser hauríem de preguntar-nos: quin tipus de dansa volem que expliqui qui som?