Ja saben que la relació del nostre Comú amb l’urbanisme ha estat històricament problemàtica, començant pels fanals aquells que ens va perpetrar Benedetta Tagliabue per a l’avinguda Meritxell, que semblaven sortides d’una pel·lícula de Transformers. Per no remuntar-nos a la prehistòria. Tampoc hauríem d’oblidar l’última reforma de Meritxell: ni un sol arbre de veritat, es veu que els comerciants deien que els taparien el negoci –recordin que tampoc volien convertir en zona de vianants Meritxell, amb  aquest mateix argument–, per acabar posant jardineres als fanals. Per no parlar de la Rotonda: a la decisió inicial de no posar-hi arbres –cal suposar que amb l’excusa que la plaça és una plataforma sobre el riu, com si no existissin els parterres– es va afegir la brillant idea de plantar-hi un jardí d’estructures metàl·liques que semblen els germanets esguerrats dels arbres de vent, aquella altra ocurrència sensacional.

Però del que els volia parlar avui és de La plaça que balla, l’última intervenció a la via pública. Molt benintencionada i participativa, això sí. La iniciativa va sortir de dues associacions de residents, Argentinos en Andorra i Ucraïnesos d’Andorra i de seguida s’hi van sumar una dotzena més d’entitats. I consistia a convertir el llosat de la plaça Guillemó, sector muntanya –tocant al restaurant Vilarrasa, per entendre’ns– en una mena de trencaclosques amb els noms dels balls nacionals de les tretze associacions que hi participen –nosaltres hi aportem dues danses, som així de xulos: el Contrapàs i la Marratxa, així que en total surten catorze balls. Oficialment, es tracta d’una “intervenció artística permanent”, que, atenció, “utilitza la dansa com a llenguatge universal per celebrar la riquesa de les diferents cultures que conviuen al Principat”. Ni nosaltres ni ningú no podria treure punta a tan alts propòsits. I es va concretar a col·locar al paviment catorze rajoles amb els noms de les catorze danses seleccionades: a banda de les nostres hi ha les Alegrías de Cadis (Dansa Espanyola Alendoy Flamenc), Amorfino Montubio (Equatorians Residents al Principat), Bharatnritya (Indira), Cana verde minhota (Residents de l’Alto Minho), Cariñosa (Residents Filipins), Conga carnavalera (Ball social estil caribeny) i així, fins a catorze.
 
La idea, estupenda. Res a dir-hi. El problema és l’execució. El Comú sosté que el disseny de les rajoles “s’ha integrat plenament a l’espai existent, utilitzant el mateix material de les actuals per garantir la continuïtat visual i el respecte estètic per l’entorn de la plaça”. I tant, que s’hi integra. S’hi integra tant que les rajoles dansaires són pràcticament indistingibles de les normals. S’ha de tenir no ja vista, sinó també prou agilitat com per ajupir-te a llegir els noms de les danses. De fet, hi ha veïns del barri que passen i traspassen dues i tres i quatre vegades al dia per les Arcades –jo mateix, sense anar més lluny,  i disculpin que em posi pel mig– que van trigar setmanes a descobrir amb sorpresa la “intervenció artística”.

Tornem-ho a dir: la intenció de convertir la plaça en “un punt d’identitat pròpia que celebra la diversitat a través del moviment i la tradició compartida” és encomiable, una vegada has digerit el vocabulari bonista. Però si a més de ballar les rajoles es veiessin, encara hauria sigut millor. I no em demanin com. Tinc idees, clar, però amb prou feines soc periodista. Com per fer de dissenyador.