Balmaseda: una aventura coreana

Fa dies que a Javier Balmaseda se li ha posat entre cella i cella la dèria de la carretera. Una estructura conceptualment tan flexible i polisèmica que tant li serveix per parlar, i no precisament en termes elogiosos, d’aquesta panacea del progressisme universal que és el Diàleg, amb majúscula, com de les migracions massives, probablement el fenomen més característic de la nostra època. Amb el permís, és clar, de l’integrisme islamista, però aquesta és una altra història. Doncs amb l’un –el Diàleg– i les altres –les migracions– es plantarà Balmaseda dimarts que ve a la ciutat sud-coreana de Jeju, que fins al 10 de juliol acull la primera fira internacional d’art contemporani. Poca broma perquè l’asiàtic és ara mateix un dels mercats artístics que mouen més diners, i Jeju constitueix a més una de les destinacions turístiques preferents de les elits xineses.

Balmaseda s’endú a Corea una vintena de dibuixos de gran format –projectes d’instal·lacions– amb l’objectiu, diu, d’embarcar algun mecenes local en l’aventura de dur-los del paper a la realitat. El que té més butlletes –tantes, que ja ha començat a treballar-hi– és el que ha titulat Ruta migratòria: una singularitat paisatgística, que òbviament proposa una personalíssima reflexió sobre els èxodes forçats. L’originalitat no radica en el tema, repetidament transitat en l’art contemporani, sinó en la seva aproximació. Balmaseda vol traçar un fragment de carretera de proporcions reals –com és habitual en la seva obra, on tot és sempre a escala 1:1– amb la particularitat que l’asfalt estarà format per milers de crancs negres, amuntegats uns sobre els altres, sobre els quals traçarà les línies reglamentàries de tota carretera. Els crancs en aquest cas no estaran vius –com els ratolins de Sòlids aparents, aquella sensacional instal·lació que ha resultat massa per a la sensibilitat imperant, tan líquida– ni tampoc dissecats, com els cavalls venecians de Fixats en la contemporaneïtat: Balmaseda els modelarà amb ceràmica. Un a un i fins a arribar als 4.000 previstos. Impossible fer-ho a Andorra, així que a l’estiu es mudarà provisionalment a la Bisbal, país de terrissaires, per posar fil a l’agulla. Cinc mesos, s’hi passarà.

Val que no serà el primer artista, ni molt menys, que treballa amb crancs. Ja ho va fer Ai Wei Wei, paraules majors, amb aquella al·legoria de la censura –es veu que els xinesos s’hi refereixen amb el terme he wei, eufemisme que significa “harmonia” i que, en fi, es pronuncia igual que cranc– que va presentar el 2014 a Berlín. Però és que aquí s’acaben, diu, les similituds. Els crancs de Balmaseda provenen d’una imatge que se li va quedar clavada de petit: cada primavera, el cranc caribeny emigra per milions a fresar a la platja, i les carreteres de la costa cubana queden cobertes d’una espessa i confusa capa de bestioles negres. No cal dir que en l’imaginari de Balmaseda un cranc és un emigrant. Per això s’ha proposat modelar-los un a un i dotar-los així d’una certa individualitat. Però el resultat, una carretera de 15 metres de llarg i 4,5 d’amplada coberta de coses, és el mateix: una massa amorfa d’individus moguts per un sol objectiu, sobreviure.

Diàleg... ¿de sords?

El segon projecte és About Dialogue. Aquí no apel·la a l’experiència personal –Balmaseda no s’oblida d’una línia fonamental de la seva biografia: aquella on diu que un dia vam emigrar del país d’origen i que mai no deixarem de ser del tot forasters–, sinó que hi diu la seva sobre aquest mantra en què una certa esquerra ha convertit el “diàleg”. De nou recorre a la carretera com a suport conceptual. Ara, però, el suport no són els crancs/emigrants sinó una munió de taules i cadires: els instruments que ens serveixen, se suposa, per seure, parlar i entendre’ns. I de nou els disposa en forma de via, els cobreix d’una fina capa d'asfalt i hi pinta la línia discontínua. Tot va aparentment bé fins que la carretera ensopega amb un mur, i taules i cadires deixen la formació per convertir-se en un galimaties. I, com sempre, en proporcions balmasedianes: 14 metres de llarg i cinc d’alçària en el moment del big bang. El que es proposa Balmaseda és, diu, “explorar la funcionalitat del diàleg: és habitual apel·lar-hi com si fos la solució i no el mitjà per arribar-hi; com si dialogant ja ho haguéssim fet tot”. I resulta que no, que la tossuda realitat demostra que sovint el diàleg és estèril: aleshores, ¿què?

Tot això, en fi, és el que el nostre home d’avui s’endú la setmana que ve en la seva segona aventura asiàtica –el 2015 va debutar a Busan, la segona ciutat de Corea del Sud– de la mà del galerista parisenc Philippe Ageon. I no se n’hi va sol: l’acompanyarà l’excomissari de la Biennal Henry Périer, que pronunciarà una conferència sobre la seva trajectòria artística. No en tinguin cap dubte: Balmaseda encara ens ha de donar unes quantes tardes de glòria.