Recorda perfectament el rar, epifànic instant que va veure la llum: va ser ara fa tres anys, mentre preparava Arabesque, un dels grans temes del disc Esperança. L’havia escrit en honor de la iaia María, la yayita, gaditana ella, així que se li va ocórrer posar-hi un aire andalús. Li va demanar a Manuel Alonso, Manolito, que l’acompanyés a la guitarra espanyola, i va ser passar Arabesque pel sedàs rumber que hi va posar Manolito i obrir-se-li a Jordi Barceló el cel: “Em vaig adonar que, sense ser-ne conscient, sempre havia estat molt a la vora del flamenc; que, de fet, tots els meus temes, tots, tenien connotacions andaluses.”
Doncs aquell vers lliure que Arabesque era a Esperança —un disc que explotava la vena melòdica, tirant a sentimental, del cedé anterior, Grandalla— constitueix el punt de partida de Latin Stride & Flamenco, el nou projecte de Barceló, ara ja a quatre mans amb Manolito —el mexicà d’ànima flamenca que amenitza les nits de dijous a La Adelita— i que es presenta el 4 de febrer a Les Fontetes. Ras i curt: el nostre home ha passat per la centrifugadora del latin stride —de seguida els ho expliquem— i pels pals flamencs un grapat dels temes dels dos discos immediatament anteriors. Per exemple: Secrets d’Andorra, tan pirinenca, sona ara per bulerías; Andaluciam comença com un joropo i acaba com un tanguillo, i Arabesque és més rumbera que mai. Entremig, homenatge al gran Paco de Lucía amb Zyryab, fandango que, diu Barceló, és al flamenc el que Lágrimas negras al son cubà, o Rosor al cançoner melòdic català.
¿Pintoresc? “El que no era del tot normal és que havent tocat quasi tots els gèneres, del jazz al bolero, del blues als sons llatins, las bulerías continuessin sent per a mi un misteri insondable. No les entenia. Val que convé haver-ho mamat al carrer, des de petit. Però Manolito em va fer obrir els ulls.” El resultat de tot plegat és aquest Latin Stride & Flamenco, que sona com a mínim curiós per un compositor nascut a Tarragona i veí de la Massana que toca amb un guitarrista flamenc d’origen mexicà. Però és així: el latin stride, recordem-ho, ja ens va il·lustrar en què consistia al primer cedé, ara fa un lustre. Més o menys, a tocar com ho feien els primers pianistes de jazz: sols i a pèl, sense bateria ni contrabaix ni res: “Amb la mà esquerra feien la part rítmica —la que acostuma a fer el baix, per entendre’ns— i la dreta la tenien lliure per a la melodia, l’acompanyament o el que fos.” Doncs aquesta tècnica quasi ancestral és la que recupera de nou en aquesta aventura, ara amb la guitarra espanyola de Manolito i Pablo Gómez Molina a les percussions, perquè tampoc cal ser tan raret de fer-s’ho tot un tot sol i, a més, la música llatina és per definició un esport d’equip.
El de dijous a la Massana és només, i per dir-ho a la manera del bon capità Renault, l’inici d’una llarga amistat. Ni Barceló ni Manolito volen que l’invent aquest del stride flamenco mori a Les Fontetes, i tot i que s’haurà de veure si tot plegat cristal·litza en un nou disc —que seria el quart en cinc anys: no està malament—, de moment ja s’han gestionat una mena de gira mexicana: entre el 13 i el 19 de març els tindrem a Mèxic DF —quines ganes teníem d’escriure-ho així: DF!— amb un grapat de bolos, classes magistrals al conservatori de la capital asteca i cirereta final a Eurojazz, el major festival llatinoamericà consagrat al jazz d’aquest costat de l’Atlàntic. Jazz aflamencat amb ADN andorrà: qui ho havia de dir.