"Solana echó a andar delante de la mula.
–Adiós, señor conde –dijo Ferrer con ironía.
–Adiós, señores –contestó el conde.
–Y no nos tenga usted odio –añadió Ferrer.
El general no contestó. Al verse solo debió de tener un momento de esperanza.
–¿Adónde me lleva usted? –preguntó a Solana.
–A Andorra. Es lo que me han mandado.
–Todavía estamos muy lejos. ¿Cuánto tardaremos?
–Cinco o seis horas.
–Bueno, vamos. ¡Qué noche más negra!"
I tan negra, perquè acabem d'assistir al penúltim acte de la vida de Roger-Bernard-Charles d'Espagnac, comte d'Espanya i Tigre de Catalunya, d'infausta memòria i que està a punt de morir. Ell s'ho olora però no s'ho acaba de creure: quatre dies abans era el comandant general dels exèrcits carlins a Catalunya, i ara és un presoner a qui els seus homes volen despatxar cap a l'altre barri. Som la negra nit del 5 de novembre del 1839 en algun punt entre Organyà i Coll de Nargó, al comte li queden uns minuts de vida i l'escena la descriu amb pèls i senyals Pío Baroja a La senda dolorosa, el volum que fa 18 de les cèlebres Memorias de un hombre de acción, la biografia novel·lada de l'atzarosa i fascinant peripècia de Don Eugenio de Aviraneta, el conspirador per antonomàsia del Dinou espanyol. Liberal, per cert.
Feia anys que amb el meu amic Climent buscàvem el rastre andorrà de Baroja, tan aficionat a la cosa carlina. Anys. Sospitàvem que l'havíem de trobar en la vida d'Aviraneta, però posa't tu a buscar-lo entre els 22 volums del cicle. I com acostuma a passar, el teníem molt més a la vora del que pensàvem. Exactament, a la Paperassa del nostre amic Charly. On, si no? Va ser ell qui ens va posar sobre la pista de La senda dolorosa, on Baroja explica amb pèls i senyals el calvari del comte d'Espanya, que conclou la matinada d'aquell 5 de novembre al pont de l'Espí. Deixem una altra vegada la paraula al novel·lista basc.
"Cuando llegaron cerca del puente de Espiá, Baltá obligó a desmontar al conde [...] Tiró al cuello del conde un lazo corredizo con la cuerda que tenía en la mano. Morera dio un puñetazo y un puntapié en la espalda al prisionero; el conde cayó al suelo y Baltá, poniéndole un pie sobre la cabeza, tiró de la cuerda y lo estranguló.
Le desnudaron al conde y le registraron [...] Ataron los brazos y los pies del cadáver y luego, en la misma cuerda del cuello con que le estrangularon, en el otro extremo sujetaron un gran pedrusco. Después, entre los tres lo levantaron por encima del pretil del puente y lo echaron al lado. El cuerpo arrastró a la piedra y cayeron ambas cosas al río, haciendo saltar el agua con la zambullida."
Disculpin la tirallonga, però no dioguin que no valia la pena. No és un episodi ni molt menys inèdit. De fet, és un dels capítols més truculents (i coneguts) de les carlinades, que ja és dir, i Marcel Fité s'hi va inspirar per a El carrer dels petons, amb què el 2002 es va endur el premi de novel·la curta de la Nit literària, i també Albert Villaró el toca molt de passada a La Companyia Nòrdica a través de Bartolomé Porredón, el Ros d'Eroles, que va tenir un paper destacat en la conspiració contra el comte d'Espanya.
Els carlins i Casa Rossell
La gràcia de tot plegat és més aviat comprovar la presència recurrent de les Valls Neutres a La senda dolorosa. Detall en absolut menor perquè ens vincula de forma definitiva –i sospitem que molt poca sabuda– amb l'imaginari i la geografia barojiana, un dels grans noms de la novel·la espanyola de la primera meitat del segle XX. De fet, hi comencem a ensenyar la poteta a Humano enigma, la novel·la que precedeix La senda dolorosa i que relata el retorn del comte d'Espanya a Catalunya per posar-se al capdavant de les tropes carlines. Perquè resulta que torna per Andorra. I és molt temptador relacionar aquestes anades i vingudes amb el tresor carlí conservat a la Casa Rossell d'Ordino. Sobretot, recordin, amb la carta que el setembre del 1835 el general Juan Antonio Guergué li va enviar a Bonaventura Riba comunicant-li la contundent victòria a l'altura d'Organyà sobre un contingent liberal de 1.500 homes "mandados por el rebelde Sebastián, a quien quité 500 o 600 entre muertos, ahogados, despeñados, heridos y prisioneros, toda su brigada, cavallos, municiones y otros efectos que se perdieron en corriente del Segre y escarpados riscos y escabrosidades de su margen". Per no parlar de l'arsenal –dues dotzenes de pedra foguera i de pistó, dos revòlvers i un fusell Remington, un sabre supervivent de les guerres napolèniques, dues xarreteres i tres boines (dues de vermelles i una de blanca), dagues, polaines i baionetes, bales, pantalons i portamantes, cartutxos, cinturons, metralla i una quinzena d'espardenyes– que un destacament del 1r Batalló de Lleida destacat a la Seu en retirada va abandonar a Casa Rossell el març del 1876, als epígons de la tercera i última carlinada.
Però tonem a Baroja, al que queda del comte d'Espanya i al nostre paper en aquest tèrbol afer en què el general carlí –en realitat era un royaliste francès– va pagar amb la vida les bestieses que havia perpetrat durant els seus dos anys com general en cap dels carlins catalans, amb represàlies salvatges sobre les poblacions enemigues –no va tenir manies a castigar a ser passades pel foc localitats com Manlleu, Ripoll i Gironella– i càstigs sumaríssims entre les seves files que se li van acabar girant en contra. A la Junta de Berga, màxim òrgan del carlisme català, se li va omplir el pap i va orquestrar una conspiració per treure-se'l del mig amb la coartada que preparava un pacte amb els liberals a l'estil del que Espartero i el carlí Maroto acabaven de firmar a Bergara, que havia posat punt final a la guerra al País Basc i Navarra. Era fals naturalment, i aquí és on entra en joc Aviraneta, que havia sembrat rumors sobre la traïció del comte.
La ruta andosina
La Junta necessitava l'aval del pretendent Carles, a l'exili francès, que tampoc no podia veure gaire el comte perquè conspirava, creia, amb el seu fill Lluís per treure-li el tron de fireta. L'encarregat d'anar-li a demanar la destitució fulminant del comte va ser Antonio Espar, "un sacerdote –diu Baroja– que ha sido catedrático de Teología en el Seminario conciliar de Urgel; hombre sabio, virtuoso y de prestigio". Cosa rara perquè el novel·lista no prodigava els elogis, i menys encara entre les files carlines, on tots són més aviat obtusos, sàdics o totes dues coses a la vegada. Si ens hi entretenim és perquè aquest Espar es va reunir el 18 d'octubre del 1839 a París amb el pretendent i en va aconseguir el despatx on apartava el tinent general comte d'Espanya de la presidència de la Junta de Berga: "Com el oficio en la cartera, marchó de París a Tolosa de Francia, y desde allí escribió a la Junta que lo más pronto posible pensaba ponerse camino para el Valle de Andorra, y que podía estar segura la Junta que la destitución del conde se hallaba epedida y firmada".
Així que la condemna a mort del comte va desfilar per aquí. En realitat, pròpiament no ho era. Els conspiradors no tenien gaire clar què fer amb el general una vegada destituït. De fet, inicialment la intenció era "que se le conduzca escoltado por una buena partida de mozos de escuadra al Valle de Andorra". La destitució es va consumar el 26 d'octubre a Avià, on la Junta havia traslladat la seu, i entre empaquetar-lo cap a França i entregar-lo al Ros d'Eroles, que se la tenia jurada des que el 1820 l'havia fet empresonar a Ceuta, es va acabar imposant l'opció hard: "Todo esto que ustedes proponen es peligroso –repuso el cirujano Ferrer–. Si lo cogemos no hay que hacer más que una cosa: matarlo. Lo que haría él". I així es va fer.
La senda dolorosa, en fi, conclou amb el macabre periple de la calavera del comte d'Espanya, després que un doctor Alegret, aficionat a la craniologia, hi ha gent per a tot, n'anés a buscar el cadàver al cementiri de Coll de Nargó, on havia de ser enterrat i li tallés el cap "de un corte limpio y sin piltrafas". Amb un gust molt característic per la cosa negra, negríssima, estil Solana, Baroja es complau a detallar el tractament que aquest Alegret li va dispensar a aquella pelleringa: "Limpió y maceró y tuvo en cal el cráneo hasta sacar a la calavera monda y limpia". El trofeu va acabar al gabinet d'Història Natural de la Universitat de Cervera: "Le puso un letrero con tinta en el hueso occipital que decía: 'Este es el cráneo del conde de España'. Así estuvo unos años la calavera, en una vitrina, hasta que desapareció la universidad y el cráneo fue a la iglesia, donde lo utilizaron en los funerales y en el día de los difuntos para ponerlo en un catafalco encima de un ataúd, cubierto por un paño negro".
Tot això, és clar, segons Baroja i en el que no deixa de ser una novel·la. És a dir, ficció, en un fastuós còctel de realitat i pura fabulació per on desfilen personatges i fets històrics amb altres que l'autor es fa venir bé per lligar caps i ser a tot arreu alhora. Unes llibertats pròpies naturalment de la ficció històrica, que perdonem en patums com Graves o Yourcenar, és clar, també als nostres Morell, Salvadó, Peruga i Villaró, però que no suportem en Joaquín Abad, per exemple.
La pregunta que queda per resoldre és fins on va arribar Baroja en els seus periples catalans, pocs i mal documentats. Molt probablement mai no va arribar fins als escenaris de La senda dolosa, que descriu amb pèls i senyals. Però això ho escatirem, potser, el dia que visitem la casa museu familiar a Vera de Bidasoa.
